Tertúlia del café

Es retalla la llengua
en la templaria pausa
que alberga la tertúlia
amb la taça d'una infusió,
mentre la tinta dibuixa
les lletres d'una combinació
que imagina la falsa raó
guardant el tic-tac del cor.

Viatja el sisè sentit segrestat
amb les soles descalces,
com la llibertat captiva
per dintre dels basals gramàticals
d'una mirada crua i errada,
la que fa curses amb la incomprensió
per ser ajena i no pròpia
en la pasta joiosa del guerrer.

Colors de vida

I flotava amb la rudesa
esperant per entre els núvols
beure de la fina pluja,
feble, viatjava amb les lliçons
minant-se en l'exterior dels valls,
vivint expulsat dins de sí
I deixant-se abordar pel tro
de les músiques tardanes.

Incompresiblement, allí
creixia un sentiment d'examen
amb sensació de terror
per necessitat de ser ell,
i en perteneixer a eixe món
que acaricia el primer sentir;
el foc amb colors de vida.

Als passadissos de les lletres

Hui he tornat a posseir-te,
en gitar-me, en somiar i en despertar.
He viatjat per un món
tan imaginari i real
que en els passadissos de les lletres;
només et reflecties tu.

La tristeza preferida

La calma se apodera del viento
en la espalda del lisiado,
surgiendo al unísono
terremotos de conciencia
y treboles marchitos
sobre un desnudo jardín
que clama con su desoída voz.

La calma golpeará siempre
allí donde más duele,
con las voces por verdades
y contra los nulos quereres
de las tristezas preferidas,
las que hierven en el engaño
del sujeto al predicado,
de la urna a lo estimado.

Palacios de cristal

Son palacios de cristal
con sus urnas de papel,
los que vomitan sobre el fango
desbordando los rios
con falsas verdades
y nulos acertijos
que inundan a su antojo.

Palacios en la jungla
de cabezas engordadas,
reducidas bajo intereses
con siglas económicas
y verborrea manipuladora,
que ataviadas con cadenas,
invisiblemente orquestadas
se visten para la función.

Crujen los cimientos
escuchando la realidad,
cómo el frío huesped
de un cerebro pensador
manteniendo un sistema
de cristales rotos.

Palacios son todos,
con armas de papel mojado.

#PP #PSC #Cs #PDC #CSQD #ERC #CUP

Castillos en el aire

En algún lugar leí

que eras la sílaba de la aurora,

la luz de la ceguera

y el pétalo en flor

de la quinta estación.

Y que en las calmas de ese ser

existía una tierra fértil,

la que estremece el paraíso 

en el pálpito de mi cerebro.

Allí, eras la dueña

de un sueño en espera.

En algún lugar de este ser

sentí que eras la princesa

de todos mis castillos en el aire.

Es mort

Era del clan del nord
fill dels fills amb fills,
com aquells vinguts
descendents i supervivents
de la raça dels concentrats.

Com cada tres dies
estarà mort en el segon,
sense força de captivar
al ser el capturat
per les garres invisibles
de la gélida bruixeria.

Puja per la planura
direcció al cim,
indefens, aterrit,
cada dia.
Avergonyit i ferit
en el amagatall del ser,
i sucumbint en el trienni
sense past i ple riscos.

L'equip és inexistent,
no existeix en el fer,
és la presa
solitaria i presonera,
propietaria de la força dèbil.

Puja per la planura
veient sense mirar,
mirant sense viure,
vivint en una mort sense veu
on s'obrin els ulls de l'ànima,
els que ferixen el reducte
de la existència del record.

Camina trist en el desert
de cresta en cresta
fent de la vida una resta,
també en la nit
i en la vesprada de la següent.

En cada racó del ser
es mostra adaptat,
per no estar al no trobar-se
davant eixe multitudinari
món buit de reencarnació.

Ell, és aquell del clan
fragmentat i descastat
que obri el pas a la següent
cata per les restes dels dies.

Sóc, també, el caminant sol
que no pot concentrar-se
volant de camí a la mort.

SEMPRE JO

Sóc aquell transitant
en un món d'abstracismes,
el que no s'escolta
quan li colpegen les campanes,
el que no té oida
quan és cridat per la nova senda,
el que no fa cas
quan naix el fi de l'ocàs,
el que es ferix
quan no s'obeïx.

Sóc aquell covard en la valentía
com en aquesta calmada nit,
que estelada en el recordar,
sempre suggereix un canvi.
Manen els símils dels esdeveniments
per una aventura en ruta
que guiant-se en l'espenta del cor
va buscant sense rumb un palpit
guiada per la fragmentada raó.

És molt valent el covard.
Sóc molt covard per valent.
És el que s'ha de ser; conscient.

MI SER

Con la soberbia del otro yo
y un guardián por cerebro;
tiendo manos a mi ser
para cruzar a otros lares,
pero es rea la mente
entre mares bicolores
por alguna batalla perdida
y por aquella no debida.
Con mis puentes intransitables
con el sinvivir de mis luchas,
con mi propio ser,
con mi preso.

Frente a mi y el yo.

Entre los mares de su alcoba
se bañaba un rugido de luz
que volando el subsueño oscuro
predicava con la luz ajena.

Se mecian los tules grises
cómo parpados incoloros;
pero goteaban en los ventanales
las lágrimas cómo verdades,
mas no brillava al traslucir
la claridad de la certeza,
al no poderse, no se debe,
no ir pidiendo servir al dios
cuando se escoltara al diablo,
ni se puede regar el sudor
con el hombro de la no razón.

Entre los mares de su alcoba,
entre la siembra del hogar,
entre las raíces mojadas
con días de oro y plata fina,
con días de odio por dañina.

Se asomaron desde la gruta
las mordidas palabras, un tiempo,
presa del sueño de su vida,
de su vida presa del sueño.

Presoner de mi

Va brollar la veu des de les entranyes
Sorgint una part del crit silenci.
Va emanar el repàs presoner
Engabiat per les vergonyes,
Emmanillat de pors,
Ple de ràbia, buit de ira.

Va sonar ferida la paraula muda
I es va obrir en capítols
Pel bestiar descomposat
Sense temps a més temps.

Va sonar, i va sorgir, i es va obrir,
Va brollar eixa veu dolosa del cor,
Eixa veu, que asoma i mor
A les oides del ningú.

La llum als ulls de lluna

Tinc foc als ulls
Per tanta bellesa,
Cremen en l'ésser
D'incomprensió neta.
Capgira el cervell del sentir
Al cim del partir,
Incongruències d'un camí
Per les maneres del gaudir.

Tinc foc als ulls,
Als ulls de la lluna.

La Murta

Xe tu, que el meu veí diu que no anat mai. Mai, mai.
I me pregunta, allí que hi ha?
Pa matar-lo a sendes.

La nostra Murta
Res ens furta.
Esplèndida i grandiosa,
La que sempre el cor rebosa.
Flora, fauna, natura i puresa,
Allí, tot mana i resa.
I si tens forces i peus
S'alçarà un camí, el que veus,
I que et guiarà en fer el que deus,
Al tacte que s'aclimatareu
En l'enaltació d'un redéu
Al fer la pujada a la creu,
La Creu del Cardenal,
Amb una vista fenomenal.
La mítica Murta,
Lloc on l'estància es fa curta,
Única en senders i flora
I alguna mil·lenària cova,
Un camí que adora
I que res ens roba.
Al seu pas uns manantials
D'aigües dels seus ullals.
Unes ruïnes
De l'època mitjana
Són les delicies
D'història a la gana.
Si vens o vas;
Cuida't en el que fas,
Si vas o vens;
La serra, és lloc de bens.
Paratge Natural
Que l'amor engendres,
Allí vull el residual
De les meues cendres.

Mis sombras

Tenia les arrels fondes, fermes i arrelades.
Tenia les lliçons netes, clares i apreses.
Tenia per pròpia i clara visió; tota disposició i predisposició.
Tenia la ment lliure de pensaments contaminats, d'ídols, cudols i núvols. I de sobte....en el fer pel fet, no podia assimilar en el creure pel sentir del veure,
I en aquell veure pel creure; no podia dret seure, caient de tòs tot el seu cos.

I va haver-hi una vegada que...

Era el roure sa, alt i fort en servici, però era dèbil, vort, sense sort i tort en desfici. Amés amés, creia tindre per virtut ser forçut, mentre tant, al voltant, el món era cabut, astut, brut i tossut, fins trobar-se fotut, patut i venut.
Però ell, volia continuar dreçat i mut en veu.

Amor amar.

Voldria demanar a la raó
Un raig nítid per un segon de llum,
Per que puguera la nostra nau
Que viu dintre el meu cor;
Ser el viatger del crit silenci
Que paga la pena en vida concient.

Voldria tindre la força
Per conquerir més enllà de mi,
Més enllà de la claredat dels sentirs,
Més enllà de totes les barreres del mirar,
De les sensorials,
les imaginaries,
les no leals.

Voldria ser la massa clamorosa
Que explica cada porus de la teua pell,
Cada fi borrisol de cotó,
Cada membreig del teu cos,
Cada parpadeig femení,
Cada tremolar per excitació.

Voldria tants volers;
Com ser el dits del teu teclat,
Els acords de la teua música
I l'esclau guardià del teu amor.

Voldria tants volers
Més enllà del amar amor,
Que m'ofegue en el futur de les lletres
Quan camine pels renglons del teu passat present,
En els del bé,
Els del mal,
Els de tota tu,
Però junt a mi.

Ojo de vida

Tal vez su lectura nos dé cordura,
la cordura nos haga más sabios,
la sabiduría fije consejos,
los consejos alguna nítida luz
y tal vez con ese tipo de luz;
mi corazón se acerque más a mi.

Por y entre ella

En los umbrales de la luz
Pareciese que no obtuviera
El ocaso del sol tras las nubes,
El nacer de la luna entre nieblas
O el esparcimiento de sus estrellas
En el inmenso del firmamento.
Pareciese que no sintiera
Ese flanco y cálido pálpito
De su brisa perenne,
Ese guiño de mueca en gesto,
Ese tacto con cargo de gloria,
Pareciese que no,
Pero está ahí entre el sentir
De sus rayos folclóricos
nítidos y corporeos.
Pareciese que no y no lo es,
Que no sintiera ese sin ser
Nuboso que me abruma
Tras el deslizar de sus andares,
Tras el rociar de sus aires,
Tras el inundar de su sutileza,
Tras el mostrar de su realeza.
Pareciese que no afectase,
Pero no lo es, por ser,
Porqué es parte de la parte
Que acompaña y comparte
Fragmentando caminos de vida,
Con todo su arte,
Y con todo, el amarte.

Amanece, que no es poco.

Amanecian mis parpados
Bajo las luces de la mañana,
Que con dulces conspiraciones,
Ahogaban los humedales
Que bañaban los rayos del sentir
Con su clara y fresca rosada.

Bon dia.

Claro de luz

Hay un claro en el bosque de la luz
Donde las palabras mudas mueren
Tras los trabados pasos de su cruz.

Hay un claro raso en el bosque
El que incide en el oráculo,
Nítido síntoma del brote
De que no había obstáculo.

Mientras, la vida residente
Al frágil tacto del encanto,
Donde surge el libido llanto;
Sigue en su huída persistente
Tras los barrotes de su siempre.

Bon dia, claraMENT.

Y, con mi yo.

Con el fuego por intérprete...
Con el agua amigablemente...
Con la tierra abruptamente...
Con el viento débilmente...
Con el amor, difícilmente.
Siempre con un con...
Con el alma en mi océano
Y en el juego, ratificándomelo.....

Tras el vértice
De mis lágrimas
Veo los árboles
Con sus pájaros,
Con sus sílabas,
Cómo máquina
Con su música,
Cómo un código
En su página,
Como un cómico
De faz pálido.

Tras el vértice
De mis lágrimas;
Sigo último
En el ángulo
De aquel fósforo,
Con el código
Siendo gótico,
Preso en bóveda
De otra época.

Tras el vértice
De mis lágrimas,
Tras el cómputo
De mi número,
Vivo célebre;
En la brújula
De mi círculo.

Tras el vértice
De mis lágrimas;
Muero bélico
En mi ábaco.

Gorgoretja la nit

Gorgoretjava el present ballant un temps amb el vent del passat,
una nítida essència,
un bell record en l'esclat,
una virtut de contrari,
una ferida en l'esperit pròpi,
una flor de terra orfa i cardíaca,
una ànima encesa i passatgera.

Gorgoretja quan cau la lluna i la nit,
quan els sentits formen els estels,
quan segueixen el cicle etern de la llum,
quan el mateix que circula a la vena del trànsit
és intransigent en valors de matèria,
impositiu als sentirs sanguinis,
i per herois; ferits en la cita de l'ombra de la realitat.

Gorgoretja,
i ací, així passa la vida.

Monents del jo

Y se fugó.
Se fugó la magia
tras los barrotes del deseo
Se fugó en la lucha
por la ausencia de vocablos.
Y quedó preso y sólo,
Sólo tras ellos,
los barrotes de la magia.
Hoy yace el cuerpo
sobre la desnuda alma
Con un herido corazón
que no deja la mente
Y una frágil mente
que no deja la razón
Y una razón;
Presa en la lucha contra si misma.

************
A la llum de l'amaneixer
Els arrissats cabells del vent
Faran xiulets al compàs
Dels teus malucs.
Mentre, dorm la nit
A les esquenes del somni.

************

En l'època del diluvi
No té joc el rancor
Doncs sembla que el diví
No s'oblida de la calor
Ni combina l'aigua amb vi.

************

No hi havia al paradís
Una flor més rebonica,
Pentinant-se com un encís
I perfumant-se de romàntica.

************

Bateguen en la nit les lluernes a l'horitzó del meu cor, com el reflectar de les teues pupil·les al parpalleig.

************

La carència de llavor fa tindre sabates foradades i s'adjudica en el creure per un arrel inexistent.

************

Quan el vent no solque el cim, quan el cim no abaste la llum del cel i per quan el cel se'n baixe a la ennegrida terra formant-se en tot un i la nostra natura jugue a l'amagatall entre els fàstics somnis de la incomprensió, només aleshores i malgrat; l'humà se'n assabentarà dels despropòsits de les seues roïnes accions. I vorà la mort.

***********

Demà deixarem que el món lluite entre ell, i nosaltres, riurem el viure amb la música i cantarem el riure amb la vida.

************

I per qué no?
Es mereixerà el vent un aire sa?
Es mereixerà el foc una flama pura?
Es mereixerà la llum un raig de Sol?
Es mereixerà el torrent l'aigua clara?
Es mereixerà el llibre un manuscrit?
Es mereixerà la veu un silenci?
Es mereixerà un fet la bona intenció?
Es mereixerà la llei un dictamen just?

No hi ha dubte, no sempre es mereixen el merèixer quan els que dicten el merèixer formen part dels que no mereixen.

************

Se sostiene el frágil puente
En los extremos de la vida
Con las guías de un camino aventurado,
Que abducido por la incomprensión loada,
Es aturdido por el nuevo mundo
Sobre el intransferible rumbo
Que albergan los deseos,
I que por prohibidos y llenos de ardor,
Se hospedan en un contínuo goteo
Por el nacimiento tormentoso
De sus nuevos sueños de amor.

************

M'agradaria.
M'agradaria tant tindre el tacte de ser un tot poderós
I no contemplar el descerebrar d'un riu de tinta roja,
i poder canviar el sentir de tot eixe sentit,
i no escoltar el so tenebrós i musical d'un silènci, el de la por,
o el rebrillar d'eixa llum cegadora de bona esperança,
la mateixa que no ens deixa mostrar l'horitzó del bé per davall de la foscor i de la maldat.
M'agradaria tant caminar junt amb el poder de no ser indiferent davant la indiferència de la crueltat.
M'agradaria, clar que sí,
esborrar el passat i tota aquella empremta de injustícia que no beneficia al cor.

Bon dia a la Pau del món, a la vergonya, a la humanitat, als antimilitaristes i a totes les Pilars.

************

Sueños de amor

Se sostiene el frágil puente
En los extremos de la vida
Por las guías de un camino aventurado,
Que abducido por la incomprensión loada,
Es aturdido por el nuevo mundo
Sobre el intransferible rumbo
Que albergan los deseos,
I que por prohibidos y llenos de ardor,
Se hospedan en un contínuo goteo
Por el nacimiento tormentoso
De sus nuevos sueños de amor.

Un altre Nou

Altre dia que descobreix
La llum del romanticisme,
Altra matinada que floreix
En un somni i nova fe,
Altre voler en ser un mateix
I voler més, com tu,
Ho necessite i ho estime.

S'és presoner en el creure
I l'esclau del rumb junt al temps,
Amb sanguínies forces i corrents.
És la marca d'estar protegits,
És la senyal que condemna
Tot allò que vola no i es queda.

De nou, un Nou, el món i el robatori,
Un ser profund intern i lliure,
Sent pedra, volcà, sent crit de silenci
I gravitant-nos dins del perdut camí.
Trobada adherida, formosa,
La que troba al trovar,
La que marxa en el viure,
La que fa un sentir que no calla,
I la que desemboca en un voler
En mostrar el teu, pel meu ser.

Altre dia floreix
I somie despert un Nou plor,
Un sentir, un dol en plaer,
Una mirada, una bella flor,
Una lletra sense pilars
Amb aurores boreals,
Una bonica mirada per eixa lluna
Que naufraga sent espurna.
...altre dia,
En imaginaria resposta,
...altre dia,
Fent el fugir d'esta closca
I travesses en aposta.
Sóc ací, AMOr de terra,
Sentiment que no erra.

Ese yo

Siempre ando en el aprendizaje de escuchar las letras del corazón, hermanando palabras sordas y describiendo las luces de la oscuridad y sus estrellas en el día.
No me dejo convencer con la balanza de otras razones, sin presentarme bajo su mismo peso, ni me suelo dormir en el descanso de mis sueños sin una respuesta a mis preguntas.
Siempre ando entre animales, más o menos racionales, siendo ese bicho raro deseado y ataviado con la legalidad de ser el más fiel de mis amigos.
Siempre ando, y castigado, por entre mentes vacías con faltas de rigor y de vulgaridad, y emergiendo desde las profundidades más ajenas.
Por eso, siempre soy ese. Ese yo.

Buscant l'equilibri

Cau la nit entre símils
Com àmfores fòssils
Amb la carrega per raó.

Maquinen partides de nació
Reduint valors de glòria
En l'oceà dels desperfectes.

En la fragilitat de la llei
Rebategen la coherència
Al rumb dels despropòsits per nascuts.

Després de la mort de la llum
Brolla la incomprensió asmàtica
Per als fills dels pares òrfes.

A veces (n°1033)

A veces sigo mirando al horizonte
Y sigo pensando atónito en la suerte de mi pasado,
En todo aquello y en toda ella.
A veces,
A veces crece en mi su sorda montaña
Como aquel ciego que no ve las tonalidades de sus verdes,
Que no siente el monte en su presente.
A veces lucho contra el viento
Dejándome llevar por su fuerza,
Por su roce,
Por su presencia.
A veces me siento insignificante por su grandeza
Y adorno para conmigo toda la gratitud de su inmensidad.
A veces me siento perdido
Y rescatado,
Y sueño.
Pero sólo a veces no padezco por mi fortuna
Y mejoro el camino en cada paso para por toda su naturaleza.

Serem la llum del bressol

Hui tornarem a eixugar-nos les dents amb la raó
Mentre l'ull de la indiferència
Combat la raça en formació.
Hui tornarem a combatre
La calma de qui ens ventalla
La neta i pura llum del bresol.
Hui, no serem altre;
Serem la fruita en la guia
D'un paradís que té vida,
Una marca en la manca
En el sistema de ser ningú.
Hui tornarem a eixugar-nos les dents amb la raó,
Sent el cable conductor
D'uns gens amb formosor.

Bon dia

No pugueren els núvols contra el vent,
Ni la foscor en vencer a la claredat,
Ni l'aigua del llit del riu contra la mar
Com aquella llum dels estels a la lluna.
No pugué la vida guanyar-li al morir,
Ni el moment al curt pas del temps,
Ni el capoll al florir de la flor
Com aquella mentida al fer de la raó.
No va poder la destrucció al refer,
Ni la inmobilitat al moviment
Ni la bellesa a les paraules,
Ni l'amor al no amar.
No pugueren tantes coses;
Com el caminar de la nit al BON DIA...!

La meua València

Me preguntaren per la meua terra. Com és la teua terra? I jo vaig pensar sent concient trist i feliç:

València és una terra
Bella, fina i conquerida,
La València és un jardí,
Una flor, un tresor en abundància.
La València de la música,
De la festa, de la llengua,
La que no aprèn per històrica
En banderes i penons.
Eixa és la València,
La que plora hui en dia
Per ser ignorada i polititzada,
Per ser venuda, espoliada,
Per ser agermanadora,
Servicial i acollidora.
La València rica, sumisa,
La València infectada.
Amb la seua mar i la muntanya,
Les seues planes i les valls,
La València oblidada
Per falta d'orgull pròpi,
En ser Regne, País i pàtria.
O la València de la barbaritat
Que hui l'anomenen Comunitat.
La València de l'arrel
Del seu llaurador,
Del pescater,
Del ramader,
D'aquelles les mares i iaies,
patidores i paridores,
De les dones treballadores.
La València de les guerres
Amb la sang i les lletres,
La infinitament zelosa
En l'enveja del veí,
La tristament gloriosa
I famosa en el que proposa
Com el vers i en la prosa.
La València dels iaios,
La dels nostres avantpassats.
El bressol de la cultura
De l'amor i la cordialitat,
La València que s'acomiadat;
Allà on més pateix,
Allà on més creix,
Allà, on resisteix.
El poble lluita, sí,
Però ho fan entre ells.
Esta és la nostra terra,
Esta és la meua València
La de la raça del seminfot.
Vergonya cavallers, vergonya.

Molt bon dia valencians.

Per tu EVa

Un altre dia apareixerà per l'horitzó
deixant enrere les ombres de la nit,
i per obrir-se pas a les brises de la llum
les que guiaran la teua sort
fins arribar al contagiós paradís del benestar interior,
el que transmets en mil direccions .
Good night.

Mi lucido cometa

Y yacían cálidas sobre el regazo de unos sueños y deseos
Cual calma y silencio después de una tormenta,
Aquí, en el mar inmenso del inminente descanso
Con las galas de la noche
Y las corrientes de la indecisión,
Pero sobre el estado de toda una incomprensión.
Yacía bajo el regazo de sus verdades con la esperanza
Luchando contra las mentiras de sus brisas y sus vientos
Sobre un corazón sin pálpito lleno de luces fragmentadas
Por el surco de un vapor de claro fuego oscuro,
Que irreal y inalcanzable;
Cegaba la oscuridad de mi noche.
Y yacía, yacía a la espera del momento en que se estrellara
Contra la corteza de aire de nuestra tierra,
La tierra de nuestro ciclo en vida.
Aquí, la vida lucida y cerebrada
La aguardaba y celebraba por un sentir,
El sentir de una lluvia de claras y fugaces verdades,
Verdades como sus estelas, las Perseidas.

A veces yo

Solo a veces.
A veces hay que saber pensar
En aquello ya transitado;
Siendo el presente del vivir
El que nos marca el nuevo camino,
El que nos llena gota a gota
Forjandose módica
Por donde voy y rebota
Ésta, mi aurea auténtica.

A veces me consigo maldito
Y en otras; cómo el dulce emérito,
Por incombustible,
Por no fútil y por fértil,
Maldiciéndome por cerebral
Y en no perecer cómo vulgar.

A veces soy simplemente yo,
Tan diferente, plano y claro,
Y siendo más bien raro.
Así me va.
Sólo a veces.

En mis pasados

Yace solo en tristeza
Cual hijo sin padre,
El que ya viejo se siente.
Sus velares mueren al viento,
Al sol de la historia,
Al suelo encangrenado
Que desoye sus paredes,
Donde no hay firmeza,
Donde sólo queda tristeza.
Yace sólo,
Oteando un horizonte
Cual padre, hijo, su vientre.

Virginiano

Yo soy ese.
Soy de esa pasta fina
Que se razona todo en su interior,
Como esa fibra que dulce y leal
Se mece en la vela junto al viento.
Soy esa fiera en el letargo
Que se hiere por un buen hecho
Sobre el vaivén de su marea
En el querer, saber y el valer.
Soy, el errante pensador herido 

Polizón de entre sus pensamientos
Allá donde las palabras no llegan,
Y en su misma medida;
Soy odiado, querido e ignorado.
Soy ese ser que es tan débil
Que a veces es tan repudiado,
Hombre de corazón dorado
El que se pierde entre sus letras
Quedando nulas en la estima
Cómo punzadas​ en espalda.
Soy ese, el que guiado navega
Por la senda de la vida
Con su corazón corrupto y roto
Por el hecho de su fuerza.
Soy ese tan diferente,
Soy ese, tal cual virgo

Detrás de ella

Se esconde la verdad detrás,
Detrás de una traición.
Traicionando la falsedad
A la madre razón de vida.
Agradezco,
Agradezco a las citas que cito
Las que cito por mis citas
Por mis verdades con luz,
Con la luz de vida.
Y maldigo a la sombra ajena
Que ajena se ahoga en la mentira
Por su falsa y cruel verdad.

Partiendo hacía mi

Saltando entre las teclas
El viento mece mi sentir,
Pero esta fresca tarde noche
Gotea en cada minuto
Una luna casi llena,
Mientras, viajo con la mente
Entre frágiles meridianos,
Paseando en latitudes
Y volando en longitudes,
Mas cediendo mi corazón
Aquellos amos sin dueños,
A aquellos dueños sin sueños.
Hoy, escondo las verdades
Mordiendo la herida de la razón,
Pero saltando entre tus teclas
Voy perdiendo mi dirección,
Con mi noche y mi camino,
Con mi guia, mi ruta y mi tesón.

Mi destino.

Amb la mentida

Mor el raciocisme,
La convivència,
L'esperit de l'amistat,
La vida.
Moren les realitats
Quan afloren les vulgaritats.

Baix la llum del subconscient

He confós durant la nit
la llum dels ulls i els dies,
mentre la ment
viatjava dins dels somnis
per entre paradisos.
He confós la diferència
entre l'amor, la ràbia i la traïció,
m'he confós veritablement
davant les falses realitats
i una passatgera emoció.

Presoner en llibertat

I és que...
Es va escapar.
Es va escapar la màgia per entre els barrots del desig
Es va escapar en la lluita per l'absència de vocables.
I va quedar pres i sol,
Sol per darrere d'ells, els barrots de la màgia.
Hui jau el cos sobre l'ànima
Amb un cor que no deixa la ment
I una ment que no deixa la raó
I una raó;
Presa en la lluita contra si mateix.

Entre nebulosas/nebuloses

El viento late suave
Sobre el deseo carnoso
De un corazón herido en vida.
Y recría encendido su pálpito
Sobre el terreno fangoso del tiempo
Ignorando el buen sentir
Y esquivando el real saber.
Hoy, también se deja mentir
Y se sazona en el reír.

El viento late suave
Entre deseos vanos de quereres
Y residiendo entre aromas;
Prisioneros de libertad.
...................
El vent batega suau
Sobre el desig carnós
D'un cor ferit en vida.
I recria encés el seu pressentiment Sobre el terreny fangós del temps Ignorant el bon sentir
I esquivant el real saber.
Hui, també es deixa mentir
I s'assaona en el riure.

El vent batega suau
Entre desitjos vans de volers
I residint entre aromes;
Presoners de llibertat.

BONA NIT

Los huesos del pasado

Vivo aquí con ella
En este Valle por caído
Con la justicia de la sin razón,
Sin la memoria de nuestra historia.
No veo luz en esta oscuridad
Ni el futuro sin mi pasado.
El cuerpo oseo de mi vida
Muere en el silencio,
Tirado sigo, en la cuneta de la miseria,
Sólo, con la rabia del olvido,
Con la verdad del tiempo,
Con la muerte del fracasado,
Con la victoria de la vergüenza.

Salvador Andrés i Pasqual

...i donava de menjar als estels
gitant-se al bosc de la incomprenciò,
i en la taula, un déu per convidat
repassava nous gojos per la lluna
brindant entre núvols i esperant un nou alba.
Un alba de llum i una llum versada.

En el món de la foscor hi haurà veu,
i es conjugaran noves sopes en les lletres,
aquelles que es retrobaran en l'estimar
tots els versos que en lletra va cantar,
tots els versos que en lletra va contar.

...i donarà menjar als estels
en l'albada del món de la foscor.

DEP
Savador Andrés i Pasqual

Veus i creus.

Les joies del tresor
Guien el silènci,
Escortant mires
Camí de la mort
En fam de vida.

Les joies del tresor
Tu les veus amb veus
I les creus amb creus,
Tu i l'amor sagrat
Flama d'un sentit
Morint en vida.

Tu, jo i l'absència

Terra Natura

Sempre hi haurà un dia que manarà del dia, i hui li toca a la mare, a la mare nostra, la mare natura.

Per Natura;
Terra ferma,
Insòlita,
Indòmita.
Clau de mare
En el claustre
Del seu rastre.

Terra ferma
Incògnita,
Sense merma,
Biòtica
I crítica.
Terra fraterna,
Idíl·lica,
Pura i rica.

La natura
Que ens aferra,
En un lloguer
Sent passatger,
On no s'erra,
Clau de Terra.

Per Natura;
Dolça gerra
Pintada d'or
Multicolor.

Caitlin de Ville

Me encantan tus formas
Tu aire, tu vaivén.
Me encantan tus curvas
Tus cabellos y piernas,
Tu fuerza y hasta tu Réquiem.
Me encanta
Tu ritmo y tus cuerdas
Y el ser esclavo de Reinas.
Sí, subeme lo que quieras,
El temblor; el que tú me das.

https://youtu.be/WQlghAHMHbY

L'arc de Sant Martí

Plora el cel,
mentre,
es riuen els capritxosos
colors de la vida
amb el seu arc.

Plora en gratitud
sent mirall en l'espai,
mentre,
s'engrunsa amb saviesa
en l'escala dels valors.

Plora el cel,
y la vida continua.

                            Fotoorovig

Mi luna.

Canto a la luna
Por debajo de su oído,
Ignorante en el deber
Desde que fui niño.

Hoy, ya susurro en el canto
Por encima de mi oído,
En ser gracia por nacido
Bajo el giro de su ciclo.

Canto a la luna,
Y a su luz,
Y a las sombras en contraluz,
Por nacer en mi suerte
Dama y vida; su consorte.

Le canto a la luna
Bajo su izado horizonte.

Siempre tú

Les naturalitats del formiguer renaixen.
Cada matí.
Amb el seu bany
de llum i masses
buscant l'ocàs i,
baix la mirada ferma;
una tranquilitat matinera
que es diluïx amb la llum.

///////////

Acudes a mi encuentro
en cada amanecer
y me golpeas con tus mensajes.
Los que emanan de tus versos.
Mientras;
intento mostrar mí fortaleza
renaciendo en la serenidad,
y en el morir cada día
por tu pregunta.

¿hola que tal?
y pensar,
bien, ya me ves.
Por aquí ando
en el camino de la luz.
El Ser de su vida.

Siempre tú.
Alumbras mí sentir
y quemas mis días.

BON DIA

Ahir, hui i demà.

Xe, quin matí
més bo el de hui(per ahir).

Amb desdejuny
i tertúlia.
Sol, brisa i flors,
amb lletra i cors
i els seus records.

Tarongina
flor de terra,
desig poc lluny
per un nou dia.
Alba amb vida
esperit d'or,
ja te crida
I et fa partir,
ja te crida
I et fa volar. EVA.

Xe, quin matí
més bo el de hui(per ahir).

Aclaridor,
seré de llum,
batecs de vers,
estel de tu.
Flocs color roig
de llum sàvia
amb mirada
de nua fada,
sense ràbia
teclant els cors.
Traslladant joies
repuntant fets. SILVIA.

Xe, quin matí
més bo el de hui(ahir).
Recolzeu al vent
plens d'amistat,
vos marcarà;
per bona gent.

Si rius i convius
seràs feliç,
seràs dels vius.

Llum de dia,
Cada dia.
(ahir, hui i demà)

Culs d'incrèduls.

Estem en eixe temps de passos
on toca enfortir els llaços,
per, i en cadascun dels seus casos.

Mòduls de llums
Passos amb punts.
Flors i conjunts
Creant sons i fums.

Ruta de rumbs
I cecs d'ulls,
Lletres de brulls
Lliures de fulls
Amb els despulls.

Llisos i rulls,
Doncs, per qué bulls?
Tu, l'art aculls
Tocant orgulls
I amb caramulls;
Ben curuculls.

Va en mi.

Vaig acatxar-me darrere de l'ombra de les paraules, només per poder percebre el so melancòlic de tot allò que no podria existir davall l'estima de la meua novell mirada.

Vaig acatxar-me baix el sentir de les pauses sensorials i sensuals de l'ego, buscant eixe moment personal que sempre aclarira la verdadera empremta del ser natural.

I no,
No me trobe en el comú passejar
Ni tampoc en la varietat de la resta,
No me veig en ell,
En l'ignorant mirall del subjecte l'alié.

En mi, només veig el meu jo,
Tot el meu ser, el que sóc.

Sóc la peça forta en la debilitat
I la calmada brisa del fort vent,
Sóc el núvol de la tempesta
I l'amant d'aquell plantat cel brau,
i blau.
No me veig en el anar ferint per ferit.
Ni el anar cavall de l'espurna blanca de l'onada salvatge.
No me veig en la ment contraria de l'altre mirar i el seu coratge.

Sols sé,
Que sóc jo el ser dels fets,
Que sóc en l'humil diferència
Un ferit veterà que dia a dia va buscant-se,
Un ermità fidel.

Bona nit, o bon dia.
Però bona llum.

La crítica d'un poble

Este poble està perdut
I sembla que caput.
Tot ens molesta
A dia de hui,
Vagen a peu o en bici
Ja ho fan tot per desfici.

Que sí, que és per vici,
Quan es sembra flor o gespa
I es fa un canvi d'itinerari
O si es munta una festa
I no sóc l'intermediari....

La fuilla en la tardor
I la panderola en la calor,
La foto d'un concejal
O el llunyà camí rural.
Jo vull anar, vull anar
En el cotxe fins el cagar.
Tot ens molesta
I açò apesta.
Un canvi de direcció
A l'anar cap a casa,
És una reordenació
Que me 'retrasa'.
Agafen signatures
Per mostrar contrarietat
I mira si són caradures
Que primen la falsetat.

I ara qué?
Una pista de què?
Que a la plaça de la constitució
És l'espai de la construcció?
Mira que requete bé,
Ara faran skate.

Quede immòbil

Com en un somni vaig i vinc
Passant per l'invisible en la presència,
Siguent impasible en l'essència.

Maleït sospir que pertorba
Este temps en el caminar
I el tràgic pas de l'entropesar.
Eixa ment traidorenca
Que no deixa solta en alliberar
Tot allò que s'aparenta.

He començat mil converses,
Mil preguntes sense resposta
I mil respostes a cap pregunta.
He fracassat per no ser jo
En esta guerra contra l'ego.

I viatge irrealment en l'aventura
Sobre un núvol de lloger,
En cada dia i amb la seua nit,
I aleshores encara;
Encara parle soles
Mentre la ment m'acaça.
Me persegueix.
Me desobeeix.

Com en un somni vaig i vinc,
Però quede immòbil.

Cau la nit, i la llum

Cau la nit
En el país de la foscor,
La lluna es cobreix amb un mant
Davall l'imaginari infinit
D'un sostre estrelat
Que no fa distincions.

Cau la nit,
Un altra fresca nit,
Temerosa i magestuosa
Sobre les terres del bé
I la gent que ja nasqué.

Cau la nit
Iluminada pels estels,
Eixe mant immens
De llum al firmament
Que ens fa insignificants
Davant l'univers.

Cau la nit
Entre varalles i envejes,
Entre els que tenen llum
I els que la necessiten,
Entre la traïció, el fum
I la confiança en fets per costum.

Cau la nit
Als peus de l'alba i la calma,
Baix el temps de la falsa raó
I la tempesta serena que estima
Aquella natura en qüestió.

Cau la nit, sí,
Però creixerà un nou dia.
El dia que parlarà conscient
Mostrant-li les dites als mots,
Passant de la travessa a la realitat
En contar l'estima d'un sentiment,
I en aquella, l'única veritat.

La batalla que no es va perdre
O la guerra que no es va guanyar.
Sempre, al dia o per la nit
Una claredat inabastable.

Però cert és; que sempre quedarà un poema en el relat.

Embogit

Calme el seré sospir
Al llom del cervell,
Amb els desequilibris
Embogits i armonitzats
Pel galop suau del vent.

Calme l'estima i el temps
Escortant la raó,
Sent fàcil per complicat
No perdre's dins del rumb
De la perfecció.

Calme el seré sospir
El que anhela un respir,
I un cavall mecanitzat.

El món se'n va a la merda

Sense massa temps
Corrents i contratemps,
Amb les notícies
Vista de revista,
Per damunt damunt,
Ací està conjunt.

Un boig per allà
Que mata per matar,
Amb un mínim risc
Per trist del que he vist.
Un màxim impacte
Tracte de mal pacte,
I esta novel·la
Que informa novel·lant.
I el seu parlament
Parlant sense parlar,
Pensant reservar
L'atac a l'atacar.

I l'espionatge,
Que per espiat va espiant.

Un mal president
Gran com un mur fent mur.

Uns espirituals
Que resen al no res.

I el fraudulent
Negoci al negociat,
Fa el justificant
I no jutja al jutjat.

Una batuda
Als gastos dels Blascos.

I una casa reial
Que és real per arrel.

Un món embogit
Per voler fer-se ric.
El covard és brau,
I l'esclau per l'or cau.

Farem més futbol,
O esport de deportats?
Jo puc ser el meu?
Ser el meu deportat?

Millor tanque l'ull,
Més no vull, si no acull.

El món se'n va la merda..

Día Internacional de la Poesía

Tú veías hierro
I él sólo dinero.
Tú sentías frío
I él ausencia de calor.
Tú mirabas el sereno mar
I él una vida en movimiento.
Tú ignorabas tu cielo
I él flotaba con él.
Tú forzabas un querer
I él lo descubría sin deber.
Tú por necesitado, te iluminabas
I él lentamente producía su luz.
Tú falseabas un saber
I él dibujaba un firme entender.
Tú no fijabas la huella al pisar
I él caminava por su futuro validar.
Tú, mientras, se transcurría,
I él, descifrando qué contendría.

Tú i él,
Vosotros,
Esos seres especiales,
Los que en un volcan en erupción
Por el planeta de los sentimientos
Nos hacéis viajar gratis
En el tobogán de las letras,
Ellas,
Esas letras bellas y escondidas
Emergentes en el centro de vuestra razón.

Nosotros somos, sí,
Lo somos,
Hijos fieles del buen mostrar
Y esclavos de vuestro corazón.

Feliz dia.
Dia de la poesia.
..i de tantes altres coses més que...
ben bé cal un bon dia al migdia.

Me n'aniré de volta

¿QUÉ ESTÁS PENSANDO?
.diu.. doncs que..

Me n'aniré de volta
Amb tot el que comporta,
Obres d'art hi ha en mida
I el ressorgir me crida.

Me n'aniré de volta.
Els cartells tinc que llegir.
El poble tindrà que dir
Tot allò que els importa.

Me n'aniré de volta
Per entre sorolls discrets,
cercaviles, músics, coets,
Entre gents fent revolta.

Me n'aniré de volta
Poc després del despertar
I en acabar d'esmorzar,
Que després ningú m'ho conta.

Sí, clar que me n'aniré,
Me n'aniré de volta.
Feliç del bon oratge
Que esta terra ens aporta.

Triste por ti

Cuantas palabras no merecidas
Mudas y doloridas
Habrán tras los visillos de tus ojos.

Cuanto silencio habrá
En la tristeza de tus pupilas,
Las que no nos dejan ver
El cortinaje que cubre
Tu humilde y roto corazón.

Cuanto dolor escondido,
Cuantos recuerdos muertos
Pasados por la pila,
La pila de los sueños,
Los sueños del porqué.

Cual grande será la ausencia
Y el dolor que tendrá tu día,
Sin que te venga a visitar
La luz de tus ojos,
El aroma de ti,
El humilde fruto de tu huella,
El amor de tu vientre.

Cuanto brillo penan tus ojos
Muriendo en cada lágrima,
En cada mirada muda,
En cada cabeza gacha,
En cada ausencia del presente.

Cuanta tristeza en tú silencio
Sin poder leer tus pensamientos.

Triste premio en tu vida.
Injusta vida con tu premio.
Pobre de ti, dulce Isabel.
Pobres de nosotros
Los que no pueden aliviar
Esa pena por ti.

Hoy, oigo llorar tu alma
Y sólo te puedo animar
Que no tengas en el que pensar.

Libros de invierno

(De mi amiga la poetisa Silvia Savall)..me encanta.

LIBROS DE INVIERNO

A veces, llega la noche
antes de lo esperado.
Son las tres de la tarde.
Se despide la buena compañía,
la oportunidad de haber abierto
media ventana a lo intocable,
también, el saltar de cabeza
sin paracaídas y caer de pie
sobre una alfombra roja.
Llega la noche
con la rutina de la soledad,
el miedo dentro de mis miedos,
las respuestas en el interior de las respuestas
y una bomba a punto de estallar
en el clímax de lo que pudo ser
antes de que se bajaran las persianas
de las emociones.
He vivido entre libros de invierno
y manuales con cicatrices,
no obstante, siempre te miré
en aquel parque lleno de hojas secas.

Dia de la Dona

Perquè sou l'ànima encesa
Amb les arrels per emprempta,
On la sang per la descendència
Porta a l'humà de la mà per la vida,
Junt al goig que només regenta
La flor que en la llum fecunda.

Entre el día y la noche.

Por mis letras.

Siempre caminando entre estas,
Entre mis sopas, porqué sí,
Y porque son queridas y odiadas
Envidiadas y repudiadas.

Por aquellos tiempos en crispación
O por estos momentos de adulación,
Unas nacen claras y frías
Y otras mueren turbias y densas
Pero todas, nacen dentro del corazón.

Muchas lo son,
Partiendo de la base en la versión
Ignoradas en el relatar
por la nula educación preliminar,
Y otras, izadas en alabanzas
Por el mismo terminar.

Camino en el dulce caminar
De un pasado por lo prohibido,
Por ser fuente del querido
Entre el tiempo del querer
Y por lo que se siente en el saber.

Pero....

Se forjará la estela de mí brisa
Con la razón del razonar,
Pura dicha serena y concisa
Curtiendose sin el blasonar.
No necesitaré muchas cosas más,
Sólo, un presente i un jamás.
El presente por una voz
Y un jamás de portavoz.

A nada aspiro
Sólo respiro,
Entre las copas y las sobras,
Entre las luces de mis sombras
Con mis sopas,
Aquí, donde nacen y mueren
Estas, mis letras.

D'importància

Quasi hi hauria que dir amén davant la importància a l'hora d'amar.

Escoltar sense interrompre
Parlar sense acusar
Donar sense escatimar
Mantindre sempre la fe i l'esperança
Compartir sense pretendre ni presumir
Disfrutar sense queixar-te
Confiar sense flaquejar
Perdonar sense barallar
Prometre sense oblidar.

En tu muro.

Hoy,
Hoy alzo un muro
Apesadumbrado,
Y por la burda carga
A las espaldas de tu mundo,
Por mis fragiles pareceres
Y por la fuerza paralela
De tus líricas falsedades.

Alzo el muro en la distancia
Más allá del cercano horizonte,
Donde mis letras bucales
No fueron admitidas
Como leales verdades.

Alzo el muro,
Allá,
Allá donde serías
La estrella persistente
De un claro haz de luz
Con rastro elocuente.

Alzo el muro
Aquí,
Por mí,
Fuera de tu camino.

Hoy,
Yacerás invisible
En los quehaceres
Que me demuestran;
Que soy débil en la fuerza
Y preso de la herida escondida
Que este corazón alberga
En la jaula de la mediocridad.

Y continuaran las lenguas
Allá,
Allá donde los ojos hablen
Levantando los muros
De la sinrazón.

Alzo un muro
Al que no te he sabido elevar,
Y al que ahora;
No se derribar.

Ple de sorolls

Vivim
i treballem
en un món ple de sorolls.

Gaudisc
i patisc
per què tu;
me traus els colors.

Com l'acer inoxidable
tot és fred, mort i perdurable,
flama en el viure
per un estel ferm i estable.

Però..
Al fresc matí
la veig de sobte,
me crida, me saluda,
i cau en mi un món
de descontrol
quedant mort en vida,
sense parla,
sense reacció,
sense saber qui sóc.

Sí, quede mort
en un llarg minut,
el que durarà hores.

Maleïda siga.
Maleïda
ment pertorbadora
que canvia direccions,
trepijant descals
en l'escala de colors.

No sóc jo,
aquell que fràgil i en por
va buscant-se,
sense trobar-se
pels camins del temps.

En un món de sorolls
en el que només tu
me traus els colors.
Perfecció.

Entre el sí i el no.

No!!!
Simplement
que semblara en el semblar
del que poguera o no semblar.
A que semblava!
O, a què semblava?

Si!!!
Simplement
volia el que voldria
sense voler saber el que volia
i sabent que no devia
voler el que volia.
Per qué voldria?

El merèixer o no merèixer és l'ADN del pareixer i el resultat final de la pròpia mentida.
Entre el SÍ i el NO.

On està

Fregant l'encanteri,
una mirada,
i s'enfonsa la vida
entre penombres
dins d'un món real
per vestir,
per despullar
i per rentar.
En el tornar a vestir.

Ara és morta
en cada minut,
mostrant-se fosca
no té presència
i en la malaltia;
absència.

On està ella?
on estan els ulls?
Qué s'ha fet de la Lluna?
.....

Me desnudé ante el pensamiento al atardecer,
lo vestí a media noche
y lo lavé cada mañana.
Hoy, aún muero en cada minuto.

Li vaig servir

Li vaig servir
al vent
de la nit,
un sopar d'aire
i lletres per volar.

Entre llums d'amor,
un estel, un cor
i un plat llescat
ple de sentiment.

Li vaig fer
servir al vent
un sentir
i una trista realitat.

Ell
hui,
m'acompaña al somni
ferint-me l'ànima
i desdejunant sol.

Mirándome

Y eché la vista atrás
y miré por el correr,
el de mis pasos,
y pensé,
me reafirmé;
aquí yo fiel
principios sin hiel,
así soy, así seré,
Mas nada más tendré
que pueda conmigo llevar,
sólo, un yo y el tuyo bien.

Érem únics.

En aquella albada
les aigües cristal·lines
se varen evaporar
per entre les grutes en erupció,
mentre els teus ulls
pentinaven la lluna
mullant els rius del sentir.

En aquella albada,
l'horitzó estava present,
volàrem d'estel en estel
amagant-nos als ulls del món.
Érem únics.

A veces quisiera.

A veces,
A veces quisiera.
Quisiera ser el viento
Que roza tu piel,
El aroma de tu cabello,
La mano que besa tu alma,
La brisa que guía tu camino.
A veces,
A veces quisiera
Ser el polvo de tus zapatos,
La huella de tus pies,
El guardián de tu aurora,
El esclavo de tu corazón,
El parpado de tu mirada
Entre el bien y el mal,
Y el guerrero de tu verdad.
A veces,
Quisiera maldecirme
Por no poder ser
La letra de la canción
Que se mece en tu regazo,
Viviendo siempre anclado
En una sílaba de tu poema.
Todo en ti,
Todo en uno,
El que separa la noche del día
Deberia ser.
A veces,
Por no ser
Quisiera ser,
Tú noche,
Tú luna,
Tú albada,
Tú yo conmigo,
El que quisiera ser.
A veces,
Quisiera ser,
Una mueca de tu sonrisa,
El vaiven de tus caderas
Y una mente sin cerebro.