Vaig acatxar-me darrere de l'ombra de les paraules, només per poder percebre el so melancòlic de tot allò que no podria existir davall l'estima de la meua novell mirada.
Vaig acatxar-me baix el sentir de les pauses sensorials i sensuals de l'ego, buscant eixe moment personal que sempre aclarira la verdadera empremta del ser natural.
I no,
No me trobe en el comú passejar
Ni tampoc en la varietat de la resta,
No me veig en ell,
En l'ignorant mirall del subjecte l'alié.
En mi, només veig el meu jo,
Tot el meu ser, el que sóc.
Sóc la peça forta en la debilitat
I la calmada brisa del fort vent,
Sóc el núvol de la tempesta
I l'amant d'aquell plantat cel brau,
i blau.
No me veig en el anar ferint per ferit.
Ni el anar cavall de l'espurna blanca de l'onada salvatge.
No me veig en la ment contraria de l'altre mirar i el seu coratge.
Sols sé,
Que sóc jo el ser dels fets,
Que sóc en l'humil diferència
Un ferit veterà que dia a dia va buscant-se,
Un ermità fidel.
Bona nit, o bon dia.
Però bona llum.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada