Camina

 Si te necesitas camina

bajo las luces de la noche,

cierrale los ojos al día

y combina la paz en senda

sobre los pasos que aún flotan

en el pozo de tu interior.

"Luces de franela"

"Luces de franela"

Me asomo al antojo del mundo

ceñido a una humedad verde, 

a la brisa fresca, 

a la tierra alta, 

a los mares azules, 

a las lunas claras

y a las galas de la noche

galopando entre rios de luz

con mente sana y serena.

Me asomo al antojo del mundo

donde todos los soles 

tienen una Luna,

y en mi Sol;

todas llevan tu nombre. 

Bona nit

"Prisioneros entre sus trece lunas"

 Como ya sabrá, su obra fue elegida en el VI Concurso de Poesía “Luz de lunal" y forma parte de la antología que lleva el mismo nombre. 

A ti que guías los amaneceres

con dulces noches de luz de brujas.

A ti que alimentas lúcidos sueños

al placer de manjares de amor.

A ti que conduces ciclos de vida

cartografiando cada milímetro.

A ti, con tus bellas trece razones

y un ramo de tersas rosas blancas;

abanderas el sentir de mortales

con tu faz de luz y flor de Luna.

Un aprendiz del baile de los miedos.

"El bes d'un cor errant entre boires"

I vaig viure moments on era líder

quan notava ser indestructible.

I va bastar el frec d'una ploma d'àngel

fonent els fonaments armats

en una explosió de contradiccions.

I les hores van trencar les cadenes

on la llum plorava foscors

contra un mur de crits en silenci.

I el temps va jugar a cobrir les ferides,

però, mai van curar les humitats

que sagnaven baix les costres.

"I amaneix menguant"

La per sempre adherida

a un dolç sostre estrellat,

randa en seguretat

de ser la consentida

d'un somni reflectant.

Ballem al so del seu aire

en el curt i llarg viatge,

busquem en la foscor

com fugir del ferotge

presoner del visor.

La reina mou la nit

clau de l'eterna enveja.

Dolça dama del Sol.

"A la Riba, la Lluna"

"A la Riba, la Lluna"

Som els que despertaran 
la nit després del Sol,
els que somiaran humils
a les ribes dels cors,
els que volen hipnòtics
entre el pol•len dels estels,
els que atrapen rellotges
cada alé d'un minut.

Tan fàcil,
tan fàcil com ser nosaltres,
els pètals en suspensió
regal d'un cel a la terra,
i els que esperen
amb llum el nou horitzó;
un bassal de miralls fanals
a l'alba de cada nit.

Clareja el nou dia

 El dia clareja 

agafat a l'ansa 

de la tassa 

del meu café, 

el que fumeja 

la tranquilitat 

del nou dia,

que en veritat,

va estenent

com un mestre

el seu mantell

variant el pas

de cada núvol 

per cada casa.

He posat música, 

m'ha canviat 

l'entusiasme,

el color de la llum,

l'alé de l'esperit,

l'estima per la vida,

i el record del tacte

dels porus aborronats

de la teua pell.

Baix una assignatura

carregada d'amor,

vaig polint el sospir

de l'ocàs passat

i en el millorar sempre

i des d'ací,

per un nou dia

el de demà.

#DiaMundialDelAlzheimer

 ...i escriu un buit al camí

eixa ment en un viatge

orfe de records i d'identitat.

Tinta invisible 

al relat d'un llibre 

de fulles en blanc,

i amb llàgrimes, 

llàgrimes als cors

en l'oblit dels estimats.

...i canvien els colors

en les fulles dels arbres.

Fulles caduques, 

aquelles que amb la força

viatjaren fins a l'oblit de hui,

amb vigorosos nous brots,

demanant eixe alé d'amor

amb tacte suau i protector.

...i cauen les mirades 

per la tristor i l'esperança

per un record, 

per un somriure,

per un per què.

Per una llum al viatge,

per un regal de dia,

per un minut d'alegria.

...i ens conta la pena

un alumne de si mateix,

mestre d'aquell que viu

la no vida en memòria,

abocats en l'absència

de qui està present. 

...i viuen en l'agraïment

al desconegut en visita,

el que ve abillant en besos,

fragments d'estels en pau,

i no sabent per si demà

una persona nova vinguera.

L'horitzó va ser nostre

I alçarem el mantell

de la fresca nit

deixant enrere les foscors

d'aquell viatge sense port

pel jardí dels somnis.

L'horitzó va ser nostre

quan la terra i la mar

eren els presoners

en cada cop de cor

posseïts d'imaginació.

Terrissaires de filó.

Ferramenta de vida

en el fer d'aigua i fang,

batecs de carn i sang,

escultors de carrera

forjant en plenitud

els amors i les bondats.

Baix el blau del cel

un brollador d'amor,

una verdor brillant

i un volcà de sentiments

en un mar sense cadenes,

que suraven sobre un vaixell

que mai s'havia d'enfonsar,

allà on la mirada dels teus ulls

eren els fars del camí,

mentre que jo,

era el llibertari confident

de la teua aurèola.

I fórem,

i fórem junt la brisa;

un sospir de l'aroma

en el fum del viatge,

desdibuixant-se lliure,

més enllà de la costa

de l'òrbita dels temps.

Anclado por tu gravedad

Con las nebulosas, tú,
más allá de las estrellas.

Respira junto a mis manos
dulceando una ternura
sobre los aires bañados
de cuerpos fina textura.
Como flores en los tallos,
como nubes en ruptura,
como gases vasallos
entre pétalos dulzura
y ración de cielos rasos.

Más allá de las estrellas,
con las nebulosas, tú.

Carmen Lacasa Pastor

Ya no duele el dolor
acantilando la luz
en un cielo estrellado
con lágrimas de plata.

Galopa hoy
entre baquetas,
nuestra Carmen,
con su arte multicolor
y su dulce interior
de silencio y concierto.
Volcán de expresión.
Tambor de amor.

Una estrella más.
Sí, orquestando el "fa-sol".
Mientras, en casa,
el cielo llora "do-re-mis"
entre lunas de duelo
y cenizas de Sol.

Explosión acústica
en la orfandad de la selva,
capaz, tenaz, veraz,
amor a la deriva.
Paisajes de horizonte
con acordes de ella,
con sabor a luz.

Suena el silencio
repicando su ausencia
su color, su aliento,
cantándole un tú al mar
en mosaicos de corazón,
transporte de mil amores
entre la dulzura ajardinada
y el color a mediterránea.

Ciegos los ojos.
Mancos los abrazos.
Sordos de ti.

DEP Carmen.

Balla la Lluna

Illa de lluna
que brilles amb gràcia
en un cor floral
i habites en el llac
dels sentits
amb la calma nit.

Balles safirs blavosos
sobre el fresc sostre
en la meua templa estrellada
i dorms en els meus ulls
quan aromes
el teu apoteòsic sentir.

Vuela

Vuela, hazlo ya garza
con tus aires de grandeza,
como aquella picotuda
ave aguilada
que esconde su raíz
untada de mieles,
la que se relame
bajo las sombras
de sombríos atardeceres,
la que recuenta fases
en ir naciendo turbia
con vastos sueños irreales,
la que planea intereses
sobre las frías noches
y en cada asomo de sol.

Vuela, que sea alto,
como dejaste en el viaje
los derrames en el viento,
las palabras sin crono,
los suspiros irracionales
y la necesidad del vicio
de atracar sin puerto.

Vuela, hazlo con libertad
surcando el ingenuo cielo,
cual fiel otorga el ego
sobre la suspensión
del planeo celeste.

Vuela, vuela el mañana
que pierde el surco de hoy
con alas embrujadas
y desde este pasado
tan fugaz y presente.

Mi café

Tú,

silueta perfecta
que vives
la pasión
estimulante
en los placeres
de mil vidas.

Vagando vas
el tiempo
hipnotizando
en cada sorbo,
y cerrando los ojos
derrotados
en los equilibrios
pendulares
de tu éxtasis.

Aroma de mundo.
Viajero sumido
con sabor a tí.

Tuve.

Tuve que aprender
a caminar
entre los zarzales
de tus contagios,
quedar ciego,
nadar a contracorriente,
volar sin alas
luchando
contra los vientos
de tus mareas.

Tuve,
tuve que ser aquel
yo sin mí,
y aún hoy;
duele el silencio
que apostilla
tiempos pasados
en el valle
de los seres perdidos
sobre el jardín
del deseo.

Batecs de sons

I vaig veure entrellaçar-se
un sospir
acolorit
en la teua mirada
carregat
de murmuri
celeste
i nebulosa
de gemec.

I vaig lliscar
les gemmes
fregant
el teu cutis
en el dibuix
derrotat
d'amor
cupido
i escoltar
l'arpa
en la cuirassa
del teu interior.

Art Rous

Jo volia una mascareta
feta per la Rous Péres,
canviaré de bandereta
amb el roig a les voreres
i el cara al sol de cançoneta.

Sí, sí, la dels gallumbos
d'un guàrdia civil.
Com un morrió de gos

seré un pudent servil
i l'ofegat d'un mal mos.

🎶🎶..Xiqueta meua
del pinzell eres l'ama,
per culpa teua
tinc por i poca gana.
De cosir no pares
o no eixiré al carrer,
pintora femellera,
que si m'oblides
un tabenot tindré que ser.🎶🎶

"Entre valles de sombras verdes"

Parto desde el amanecer
confundido entre mis estrellas,
vil, nebuloso y fugaz dia
que al mismo valle me destierra.

Parto hacia ti en esa distancia
que no puede odiar al pasado,
creando el sentir lapidario
en versiones caballerescas.

Dejaré entre tiempos presentes
el robo a un suspiro en relato,
un momento para el futuro
y un vestidor de luz perenne.
que agudice el firme camino.

"A les faldes del cometa"

Quan estic a prop de tu;
l'àngel es fa bestiar
i els dos se'n van de rondalles.

I en cada visita al mar;
brolla un despertar atònit
a la riba del record.

Com una brisa furtiva
depurant les parcel·les
a la ronda del meu cor.

Revolant ales de Lluna.

En tu baile

Als raïls
de l'horitzó,
naix el viatje
entre les onades
d'un dia
que brilla
mentre dorm
la Lluna.

I el politçó
de l'arena,
vencedor
de la cançó,
és qui obri
les finestres
en el córrer
del temps,
fins la cala
del teu Sol.

Haiku "tormenta"

Sonen tabals buits
orquestrant en les altures
vent humit de glòria.

Vola al Matamon
un espectacle al matí,
Alzira es remulla.

Som i sóc

Som la llum davant del so,
som l'aigua que mulla ferides
i el salar d'un dolç pastís
orbitant entre mil galàxies.
Som.

Som la pluja
quan tu eres el sol.

Com l'infinit d'un nou dia
amb sabors per un creure,
en l'estimar,
en les abraçades,
en el robar de les mirades,
en el riure,
i la història d'entre els estels
en la màgia d'una vida,
som.

Som els presoners
competint en la carretera,
som la nostra llibertat.

Som, la fera aletargada
en un vagó sense destí,
som el Olympus
del nostre futur,
però davant tot som;
entre la pols estelar,
el que vullgues tu de mi.

A contracorrent.

Som,
i sóc.

"Baix les teues ombres"

La vida et brinda
una cataracta
de vivències
en el temps,
sobre mil colors
elèctrics
orbitant
per sobre el pou
de la teua illa.

No hi ha roses
sense espines
al jardí de l'ocàs,
ni arrels
als cops
de l'oasi
estremint
cada porus
de la pell.

El pacte
amb el diable;
és el preu
al tall
que tots paguem
envers nosaltres.

Bon dia

I amaneix
mirant a l'horitzó,
després de sentir-me
despert i a l'espera,
impacient,
vulnerable i atònit,
com un caminant
immòbil per la vida,
amb el desig de viure,
d'estimar,
del gaudir del sospir,
i de ser l'insignificant
ésser presoner que sóc.

Amaneix,
amb els primers
raigs de Sol.

Bon dia,
feliç diumenge.

"Aprenent del ball de les pors"

Como ya sabrá, su obra fue elegida en el X Concurso de Poesía  “Versos en el aire" 

"Prisioneros entre sus trece lunas"
El aprendiz del baile de los miedos

A ti que guías los amaneceres
con dulces noches de luz de brujas.
A ti que alimentas lúcidos sueños
al placer de manjares de amor.
A ti que conduces ciclos de vida
cartografiando cada milímetro.
A ti, con tus bellas trece razones
y un ramo de tersas rosas blancas;
abanderas el sentir de mortales
con tu faz de luz y flor de Luna.

****************************
A tu  guies les albes
amb dolces nits de llum de bruixes.
A tu que alimentes lúcids somnis
al plaer de menjars d'amor.
A tu que condueixes cicles de vida
cartografiant cada mil·límetre.
A tu, amb les teues belles tretze raons
i un ram de llises roses blanques;
abanderes el sentir de mortals
amb la teua faç de llum i flor de Lluna.

Difuminando (III)

Al paso que gozara
la flota atracada;
un trago clandestino
le asalta como esencia
aroma a sal marina,
salpicando la arena
con arterias fugaces
en el remanso del ingenio
y un animal alado
esclavo en equiedad.

Oteando la marisma
desde la rocosa cima,
airean los espíritus
que atoran pasados.

Herederos gaseantes
reos de la libertad
con dogmas adscritos
y mareas de tormenta.

Difuminando (II)

Entre un paseo vaga
al sol de los vientos;
corazones con alma
entre juncos floridos,
cascabeles de parto.

Cascarones al arma
con ojales de lágrimas
remojados al baile
del candil de la noche.

El meu iaio

Em va dur l'oblit al matí,
allà on la Pau manava de tercers,
aquell vent que sigil•lava la brisa
amb camises de força,
des de la nuca al sud-oest
en la busca d'un nord
y per una raonada direcció
en cada definició.

Em va dur la vida assessora
la fortuna del pas del mestre
i un iaio en cada capvespre.

Difuminando (I)

Intenté trascribir una torre
con anhelo,
de líneas planas y rectas,
brillantes y suaves
hacía el cielo,
de fuertes plantas forjadas
en el fraguar del tiempo,
por el miedo,
de poderosos pilares interiores
robustos y asesados,
por un celo,
con cimientos rudos,
por un recelo.

Y aquí, desde el epicentro;
sobre una base de techo,
vuelos aguilados.

"Llepolia mediàtica"

Fraudulenta és la llepolía 
que remarca la ignomínia
i evadeix el sentit del cor
en l'estampa d'una carrera
de discòrdia i confrontació.

Titella abstracta de la llum
amb raons de bojos i verins
a l'ombra d'un dictat aliè.

Fraudulent és el camí
quan la ment és el botí.

"Per la gola d'un tron"

Reviuen les llums de l'ahir
entre plans, conques i riberes
per les engrunes d'un tresor.

Acudeixen amb espines
estripant les carns,
desfilant els seus temps
i remullant massa pensativa
al guiat des de l'ombra.

Y des d'un banc de làmines
que malament forma l'esquena,
passen furtius fotogrames
amb els passos d'aquell camí
de quan visquerem llàgrimes.

Per la gola d'un tron.

"El roce de mi respirar"

Poema finalista en la V edición sobre la mujer. (Mundo Escritura)

Rompen cielos en mis pies.

Los aromas languidecen

y los párpados se cierran
al descanso de la noche.
Bella expectación, te mimo,
enroscada en esas sábanas
puras, frescas, blancas, netas.
Dulce caricia de luz
que abraza vidas en sueño.
Ángel madre, hija. Mujer.

"Capità del desig"

Perquè sí.
Perquè un nou dia
és una raó més.

Dóna'm la mà.

Hui, m'ha abastat una nova llum
des de l'interior del camarot
que viatja dintre del pit,
i no podia bategar més fort,
ni cridar en veu més alta
la claredat en l'espenta
que enllumenava el sentit,
ni fer cants de victòries
en l'escala dels colors,
ni obviar la teua estima
ballant amb les lletres
i somiant entre poesies,
les que a travessen l'iris
rient-nos de les llàgrimes
i plorant amb les risses,
fins que els rius de la sang
titulen el passaport
de renovades energies.

Sóc jo, un polissó més,
un pilar a peu de llit,
la marinera en un mar
de núvols d'esperança
capitanejant entre ones,
passatgera en el bitllet d'un nou port
i fidel alumna en la docència
d'un quinto, Capità General.

Ara, airegen vents de tempesta
entre els pilars de la injustícia,
i no hi podran amb nosaltres,
som més forts.

És eixa invisible i crua mà
que ens vol fer canviar de rumb
segrestant-nos la presència,
la direcció a la proa del camí
i el pal major del nostre vaixell.

Eixe vaixell adobat de relació,
d'amor, de confiança, d'humanitat,
de necessitat, de saviesa i de futur.

Eixe vaixell que navega
entre les aigües compartides
que reforcen la nostra empremta
en el record de les persones,
eixa presencial i abstracta
estima que ens transmeten
els volguts i estimats
en cada alé del pensament.

No fan falta discursos,
ni abraçades,
ni alabances de cap classe;
només un mar de mirades als ulls
que demostren el voler de necessitat
pel poder més gran sobre la terra
i l'essència més estimada, la vida.
L'amor, 

l'esperança.
I tu.

I hui mire per la finestra la llum,
la llum del nou dia,
la llum que fa de guia
entre les manilles del temps
del passat i del present,
i del que tots som esclaus
espentant en cada sospir
una abraçada de futures aigües
en la vida del nou port.

Hui lluitem amb el tsunami
polissons, mariners i capitans,
navegants tots emparats i enfurits
contra els vents dolents
que res tenen a veure amb nosaltres,
batalla que venim a dominar
amb una l'única missió,
sortejar les crestes
i encisar cada tempesta
amb una fulla més de llibre.

I el mar tornarà a estar a la calma
com un llençol blanc, fresc i pur,
en l'albada del cant dels ocells
i amb els acords de la brisa,
la brisa d'eixe viatge
del qual tu eres la nostra llum,
el nostre voler en la distància,
la nostra vela al vent
la raó de ser,
i el suport vital de la nostra existència.

Temps hi ha a les amarres del demà
i des de la terra ferma portuària,
per mirar a l'infinit de l'horitzó
recordant aquesta anècdota,
i de com vam lluitar entre les ones
deixant patent d'una lliçó més;
que un nou dia al costat de tu
sempre és una raó més per viure,
per tots aquells als que guies
escortant-nos en el dia a dia
entre les síl·labes, poemes i fulls
d'un quadern de Pitàgores compartit.

Dóna'm la mà.
Ens fas falta.
Navega contra el vent.

Perquè sí.
Perquè un nou dia
és una raó més.

Dóna'm la mà.
No, sense tu.

Per a Laura Escrivá Grau
Dedicada a un pacient de l'UCI
per #Coronavirus

Xus'20

"Cor de llibre"

Brolla robust i desitjós
portador de somnis aventurers.

Impassible, assistencial,
refugi i lloguer a l'abast dels comandants.

La porta d'un viatge,
les llums a la realitat,
la brisa d'un camí.
Finestres als rius del món
pel mar de la imaginació.

L'aroma d'una tinta de vida
amb essències enlairades
dibuixant mil contes de sabors.
Aquell que canvia de vides
segrestant rellotges, de full en full.

Aquell que sempre conviu
amb papallones als nius del cor.

FELIÇ DIA DE SANT JORDI

"Gasta qui desgasta"

...de com esta confinació ens marca en la pressió.

-gasta menys en el bar
que en espuma d'afaitar.
-gasta en el pensar
el que jo en passejar.
-gastarà el qui pot
i el qui no dega el dot.
-la abella per l'abril
tasta les flors a mil.
-des del quinze en davant
el sol gasta calfant.
-gasta més en cuinar
que abans en el bar.
-gasta més en parlar
que en butxaca pagar.
-gastar en veterinari
i en mantindre l'armari.
-gasta més en el cul
que quan era gandul.
-gasta més aigua en danys
que en el rec dels paranys.
-gasta més en menjar
que en anar a ballar.
-gasta més en cuina
i damunt no camina.
-gasta en el criticar
parlant sense pensar.
-el món se les gasta
bandera a mig asta.

-gasta, gasta i gasta
el cervell desgasta.

I ho saps.

"En mi mesa"

Bendecido
en este baño
con la manga
vestida
de chancla
corta.

Agradece
todo ser vivo
trage de gala,
un relax total
y el majestuoso
bendecido sol,
en aletargada
mañana.

Bendice
este triste daño
de calma total
cerrando mesa.
En la ronda
de los placeres;
familia aletargada.
Mi familia,
confinada.

Haikú

tant de bo i plou

per sobre les ulleres.

un desert de urbe.

vapor de humit 

segrestant els silencis.

ocells de pluja.

confinació

Alzira, llum, història.

bresca de mel.

Bajo el diálogo de tus ojos

Siempre me hallo

ahogado bajo esa mirada

de mar azulado y cristalino

salpicado por tu bruma,

y escondiendo los huesos 

tras los párpados de tu ser 

y contra el iris palpitante

de tu dulce claridad.

"LA PRIMA VERA"

Su obra ha sido elegida en el VI Concurso de microrrelatos  “La primavera la sangre altera" y formará parte de la antología que llevará el mismo nombre.

En el bastión de la vida,
siempre tú.
Iluminas el sentir
eclosionas los aromas
y quemas mis días.

"Les parts d'un mateix fi"

Després arribà el moment

i ja no semblava esglaiat.

Què buida és la gent!

Que a més d'estar confinat

deixa de ser ocurrent.

(Uns contra el altres

i els altres contra tots.

Anem a per ells..)

Davant la lluita 

pel domini electoral,

i si en la sort els pita,

necessiten un pardal

opinant de política.

Una xicota i homenet,

un mòbil o un teclat,

conexió a internet.

I saber-se més lletrat

que el fill d'un rebesnét.

"El navegant del record"

Tornaré a mullar-me
vaig les correnteres
de les teulades
de camí a casa teua.

Caminar a pas ferm
amb la mirada sense destí
per sobre una freda i templada
simbiosi de pluja sanguínia,
amb el cor alat,
amb estima aduladora
i amb la forja de l'anell
que fa fundir la distància.

Tornar a passejar
serà la essència del camí
per aquella mateixa vorera
que buidava d'enveja el rencor
perdent les pors en la foscor,
mentre el seu conte de fades
m'abraça amb la seua llum
amb un so resilient, dolç i hipnòtic.

Tornaré a mullar-me
baix les correnteres
de les teulades,
i al fullejar les vivències;
divisar les siluetes perfectes,
i caure presoner dels encants
obviant els vents aliens
baix la coberta del nailon
que pertoba la tranquilitat.

Tornaré a enamorar-me
per damunt de les ferides,
les que sangnàren l'esperit
derruint les sentides teules
que el cor posseeix en marca.

I tornaré a retrobar-me
amb el caliu de la paraula
dels besos i les rises,
de les mirades i el rubor
i de totes les gràcies
d'aquell ensemblatge
amb una sola estima,
una gota de clara llum
i eixa parada que inunda
cada porus de pell eriçada
de camí a casa teua.

I tornaré,
tornaré a caminar mullat
entre els fils del pensar
en mil colors abstractes,
funambulista capritxós
d'eregides simes verdes
i rius a la vall de Venus.

"Billetes para el viaje de ida"

Ya no rompen las olas del viento
amarradas en aquel pasado,
pero lloran escarchadas las lágrimas
en el cincel venerado de sus puertos.

Ya no sufren los precios de la ignorancia,
ni de aquel qué dirán,
pero crujen las heridas
sílabadas presas de razón
las hermanas de los sentimientos.

Ya no lloran,
ya no sangran,
ya no rozan,
no gozan el sendero
que destroza el tejado azulado
con estrellas algodonosas.

Ya no parpadean
el suspiro incomprendido
por la culpabilidad polvorienta
en el amarre de tierras lejanas.

Ya no soplan suspiros
por el latir de un corazón cautivo,
prisioneros ante negras mareas
que rompiéndose espumantes;
mueren en las arenas de sus pies.

Ya no están,
no respiran,
ya no loan cánticos de libertad
ante los gráficos vaivenes,
que presos en cuarentena,
partieron con la brisa
de las guerras invisibles.

Ya sólo viven dulces
en alacenas cálidas
las miradas borrosas,
los recuerdos del corazón
y los cánticos del aleluya.

"Voces sedientas"

Hay paces
sobre el alba
que hoy recorren tu interior,
perfecto ser
de viva luz
para lobos sin carnaza.

Hay paces
sobre el alba
vencidos en guerra hostil,
acorazados de manjares
que enajenan
turbios y furtivos
con alimentos ruines
ausentes de razón.

Frágiles bravatas
huerfanas de corazón,
como la nociva luz,
atenuada,
la que acaricia
el culto sin veracidad
y la negada mentira.

No quiero ser yo
como quien tú,
ante la sombra
de una palabra
en campo contrario,
sin hilo,
sin cuerpo,
sin lealtad de amor.

Bon dia
i somnis de pau.

Confinament

A la cuina estic confinat

amb l'oli, la sal i el sucre.

Cada vegada més confitat

com al tro del meu sepulcre

quan al sofà estic gitat.

Res passa si eres repelent,

malgrat que et diguen calla,

mantindre's bona gent

et farà menjar molta palla

i no continuar creixent.

Hola ¿Qué tal?

Hola ¿Qué tal?

¿Qué tal un susurro a la luz,
una bocanada a la verdad
y una ración de chaqueta
para con y sus zapatos
rociar de terror tus mieles?

Hola ¿Qué tal?

¿Qué tal se siente el esbirro
lleno de ese odio enfermizo?
¿Qué tal un saludo al raciocinio?
¿Qué tal un salir de tu balancín
y dar un paseo por el mundo real
con las versiones falsificadas
que haces tuyas por quererlas y creerlas?

Hola ¿qué tal?

¿Qué tal tu enfermedad?

"Dicen que no puede ser"

Su obra ha sido elegida en el IX Concurso de microrrelatos  “Pluma, tinta y papel" y formará parte de la antología que llevará el mismo nombre.

Dicen que no, que no puede ser,
que no existen siete sentidos.
Mas que le pregunten al poeta
cuántos mundos nos descubrió
huérfano, descalzo y sin maleta.

"La Posada de los cielos"

He leído tristeza
sobre la gota
de una tarde fría,
con sus humedades
de momentos grises
y azulados
claros de Sol.

He leído en su mundo
esa lluvia de dolor
con sus anhelos
y silencios,
los que se abanican
en cada espíritu
impregnadas
sobre la lágrima
de un cruel errante;
pasaje al viajero.

He leído fuerza,
mirada al frente,
ilusión de vida.
He visto la luz,
su lucha titánica,
el sufrimiento
y la esperança.

He leído al terror
del mañana,
siendo hoy;
una lágrima
en gota de lluvia.

#Coronavirus