"Capità del desig"

Perquè sí.
Perquè un nou dia
és una raó més.

Dóna'm la mà.

Hui, m'ha abastat una nova llum
des de l'interior del camarot
que viatja dintre del pit,
i no podia bategar més fort,
ni cridar en veu més alta
la claredat en l'espenta
que enllumenava el sentit,
ni fer cants de victòries
en l'escala dels colors,
ni obviar la teua estima
ballant amb les lletres
i somiant entre poesies,
les que a travessen l'iris
rient-nos de les llàgrimes
i plorant amb les risses,
fins que els rius de la sang
titulen el passaport
de renovades energies.

Sóc jo, un polissó més,
un pilar a peu de llit,
la marinera en un mar
de núvols d'esperança
capitanejant entre ones,
passatgera en el bitllet d'un nou port
i fidel alumna en la docència
d'un quinto, Capità General.

Ara, airegen vents de tempesta
entre els pilars de la injustícia,
i no hi podran amb nosaltres,
som més forts.

És eixa invisible i crua mà
que ens vol fer canviar de rumb
segrestant-nos la presència,
la direcció a la proa del camí
i el pal major del nostre vaixell.

Eixe vaixell adobat de relació,
d'amor, de confiança, d'humanitat,
de necessitat, de saviesa i de futur.

Eixe vaixell que navega
entre les aigües compartides
que reforcen la nostra empremta
en el record de les persones,
eixa presencial i abstracta
estima que ens transmeten
els volguts i estimats
en cada alé del pensament.

No fan falta discursos,
ni abraçades,
ni alabances de cap classe;
només un mar de mirades als ulls
que demostren el voler de necessitat
pel poder més gran sobre la terra
i l'essència més estimada, la vida.
L'amor, 

l'esperança.
I tu.

I hui mire per la finestra la llum,
la llum del nou dia,
la llum que fa de guia
entre les manilles del temps
del passat i del present,
i del que tots som esclaus
espentant en cada sospir
una abraçada de futures aigües
en la vida del nou port.

Hui lluitem amb el tsunami
polissons, mariners i capitans,
navegants tots emparats i enfurits
contra els vents dolents
que res tenen a veure amb nosaltres,
batalla que venim a dominar
amb una l'única missió,
sortejar les crestes
i encisar cada tempesta
amb una fulla més de llibre.

I el mar tornarà a estar a la calma
com un llençol blanc, fresc i pur,
en l'albada del cant dels ocells
i amb els acords de la brisa,
la brisa d'eixe viatge
del qual tu eres la nostra llum,
el nostre voler en la distància,
la nostra vela al vent
la raó de ser,
i el suport vital de la nostra existència.

Temps hi ha a les amarres del demà
i des de la terra ferma portuària,
per mirar a l'infinit de l'horitzó
recordant aquesta anècdota,
i de com vam lluitar entre les ones
deixant patent d'una lliçó més;
que un nou dia al costat de tu
sempre és una raó més per viure,
per tots aquells als que guies
escortant-nos en el dia a dia
entre les síl·labes, poemes i fulls
d'un quadern de Pitàgores compartit.

Dóna'm la mà.
Ens fas falta.
Navega contra el vent.

Perquè sí.
Perquè un nou dia
és una raó més.

Dóna'm la mà.
No, sense tu.

Per a Laura Escrivá Grau
Dedicada a un pacient de l'UCI
per #Coronavirus

Xus'20