Ja està ací

Arribava la calma i regirava el cel

entre els brums i el raig del silenci,

suau parada a l'estació de la mel

que il·lusionava amb el preludi

i torbava com mai, al més fidel.

Arribada l'aurora i el despertar 

moment de somni i confusió,

tràgica estona al asseverar 

que la vida està en acció

i ningú la pot parar.

Arriba el guinyi i la realitat,

d'aquest somni estrellat.

I roda la manilla cap al passat,

d'aquell rellotge, que naix trencat.

Al gos del veí

Tracta del gos del veí

que tant se li pareix al germà, mare, fill, dona i cosí.

El fill d'una puta,

que m'ha cagat la porta i l'he xafada amb la punta.

Vivim en una gran jungla,

i amb aigua m'he rentat l'ungla.

Que sigues maleit,

consentidor i esclau del fet, mal parit.

S'alça el teló

S'alça el teló

amb una història bonica,

que té com a parla la qüestió

de una cosa fina.

Àngel de les maresmes

i capollet dels esclatats,

s'alineen per tu els planetes 

quedant-se ben formats

i darrere les teues passes

asseverant-se acomplexats.

I, per estimar-les, 

grans són les bondats,

seguir els somnis, camins i trajectes,

per no formar part, dels ja estancats. 

Tens la llum de l'esperança,

corre tu que sense vanitats

i no mai t'he preguntes

si segueren moments errats.

No mires en rere,

i no preguntes.

Dóna un cop al timó,

amb rals, però no oblides,

i fes-ho, que sinó....

Tens una vida, 

perdona que siga l'heroi

en la distància per esta....
....una meua, per teua dita.

El meu diari, d'estiu.

Bo, després d'un cap de setmana

que de fresc ha tingut poc o res,

estic a un pas d'entrar en coma

cansat de les feines varies.

Començava el divendres

amb un carro de son,

i una estada al sindicat

que pareixia un malson,  

Dormint poc menys que més

pareixia ser un zombi,

però després d'un parell de cafés

com si m'hagueren unflat, amb un bombí.

I arribà denou la nit

espavilant-me per moments,

on la ment no deixava en l'oblit

les labors pertinents.

Però hi havia un permís

que acreditava l'absència,

doncs era precís 

la meua presència.

I posats a pensar

que és el que podia fer,

vaig arribar a la conclusió;

d'anar-me'n a sopar

al meu cau faller.

Tertúlia sense reunió

i algun que altre debat,

doncs en esta ocasió

no hi haurà Sant Bernat,

i com no tenia solució

me'n vaig a casa cabrejat.

I amaneix el dissabte

dia de dinar obligat,

coses que si conté

un agraïment adequat.

La família es reuneix

tots a la taula,

d'açò també es requereix

per mi, una bona faula. 

Però, deixant-ho en rere

vam tindre que partir,

després del postre

que molt bo ens van servir.

Doncs teniem ràpid que agafar

la motxilla com un xiquet,

la roba i el menjar

per anar-nos al xalet.

Allí tenia un tall

del que tenia que cuidar,

hores de treball   

i moments per cagar.

I així, un dissabte passat

i dormint al sofà,

esperant la claredat   

i amb impaciència el demà.

Ja sóc allí,

en les primeres llums,

la gent dorm aquí

i jo puc fer fums.

De jardiner i d'obrer

segueren les labors,

no són coses del voler

però si dels valors.

Al alçar-se la senyora

i darrere de la filla,

ha arribat l'hora 

doncs l'estomac em xilla.

I tan nets com ho som

un rentar i partir per cames,

desdejunàrem al forn

del poble de Massalavés.

És un moment de pau

el estar assentat, relaxat, 

un bon café en llet

i un croissant per ser mullat. 

Tornem al xalet,

i el tall al tall,

estic més que net

i mira que em conec.

Me pose apressa

i faig el que dec,

quedant-me sols la despesa

de mirar-los el bec. 

Però està la mare meua

guardiana dels animalets,

i trista al trobar un ouet

que hi havia fora del niuet.

I jo en la piscina

estic refrescant,

doncs la carrera

està començant.

Ja ho conte 

un poc accelerat,

doncs me canse

de tant de versat.

Ho sent,

sóc tal,

una bona ment

o un pardal.

Alonso queda segon

mentre dinem paella,

i tants com ho som

partim de la graella

per fer una son. 

I jo, a regar

un altra vegada més,

i amb control vigilar

la puresa de les aigües.

Queda el berenar,

és un bon moment,

perqué jo no vaig a nadar

per bufar fort el ponent.

I me'n vaig a rentar-me a la pila,

com si fora la baptismal,

la cara, el cul, la pilila,

dins la casa, més que val.

20'00 h,

ens posem a pensar,

que ja són hores 

d'arreplegar.

Demà dilluns

començàrem a treballar,

no sé si els difunts

me trauran a ballar.  

Bé,,,, bona nit,

he mirat ara l'hora

i al rellotge he maleït

perqué ja tremola.

Doncs tinc la capacitat,

de fer un kilòmetre

amb alguna barbaritat,

com per dir un exemple,

contar tot allò, del que m'ha passat. 

 NANITTTTTTTTT....

Segurament m'he deixat

alguna coseta, 

doncs no és historieta 

i si, cert el contat.

hahaha perqué és tard que sinó.... 

Parem la taula

Clòtxineta meua

tendra i oberta,

maduixa fresca

que no està d'oferta.

Sepionet salat

de llargues travessades,

quan que m'agrades

i eres estimat.

Pometa del mos,

granet de raïm,

tens bon cos

i nos ho agraïm.

Plats amb joies

fresques i madures,

menjars dels déus  

els que també veus.

Parem la taula

saborejant-ho,

i callem paraula

degustant-ho.

Clòtxineta jo vull,

ser tentacul 
del teu sepionet,

que sinó; estic net.

Vull

Veu el dia, el despertar,

i assentat en la pallissa

de la inconsciència,

dóna solta al caminar.

Uneix el dol i el amar, 

recolzat amb la brisa

de la serena fragància,

del fràgil conjugar.

Les forces del avatar

que tant ens confessa, 

escala de permanència

i del cru abastar.

Làbil en expressar, 

el que marca i abalisa 

sense docència,

al versar. 

    

Pedres

A vegades em pare.

Fa algun temps vaig llegir un poema en un blog que em va fer pensar, 

hui l'he recuperat i traslladat fins ací.. 

Parlava i parla de pedres, camí, por, força i parar.

  El seu títol "Pedres", el seu blog en http://impresionesdeunaorquidea.blogspot.com/

Encara no he aprés a donar puntellons

a les pedres que trobe al meu camí.

Tal vegada,

tinga por de que em dolga.

O potser crega que

no tinc suficient força.

Però a vegades em pare,

i les mire...

No les veig belles,

ni tampoc em desagraden,

perquè no són mes que pedres.

Però em pare.

I les mire.

Les mire sense veure res en elles.

Les mire sense arribar a tocar-les.

Les mire . 

 I mentres; No camine.

( Piedras, de MasdeVallia, M. D. )

Una nau, una pau, un camí.

La pau dintre mi,
planures del fons marí 

i amb corrents sense fi.

Busque eixa nau i el destí

que em duga fins allí,

llegendes, aventures, el confí. 

La pau que dintre mi

tot ho envolta així,

per xicot o gegantí,

amb sons de piano i violí.

Busque la pau i la i,

i un pur i net misteri

des del meu hemisferi,

mirant el planisferi.

Busque un moment en si,

i dir; les coses de allí,
i de les que també hi ha ací. 

"Per les sendes dels moments

i airejant-me amb els vents

de les imperfeccions

en les explicacions". 

Mare de mares.

Tu que me parires

amb somnis i alegries.

Tu que em criares

transmetent-me rialles,

tu que tant me cuidares,

espentares, plorares,

il·lusionares i et defraudares.

Tu que ben bé lluitares

mentre ens educaves.

Tu, mare de mares,

ara no plores;

torca't les llàgrimes,

nosaltres no tenim penes,

i obligats en reverències

per ser teues i descendències.

Escorta't amb nosaltres,

tu, mare de mares.

Tan guapa com ho eres    

i el dia que nasqueres.

Ara, al cor brollen flames

i tremolen les meues cames,

doncs tinc tantes ganes

de donar-te abraçades,

que ho contaré als vius i a les ànimes,

perqué tu eres;

Mare de mares.

 Moltes felicitats en el dia del teu aniversari, Tal qual com hui. 

Amb son

Cauen les persianes

i augmenta la llum,

veig tèrbol de vegades

i crec que és fum.

Llarga ha sigut l'estada

laborant i laborant,

durant tota la nit-matinada

em estat treballant.

No tenim massa dies

en els que pugam descansar,

i ara que s'alcen les persones

ja no puc ni parlar.

Vull obrir les pestanyes

i aclarir un poc la ment,

però tinc cosa a l'estranyes

que no em deixa de moment.

Aguantar, aguantar,

és hora de fer-ho llarg,

així després del meu gitar

podré dormir fins afartar.

Esta és la meua creu

el treballar i no descansar,

alguna vegada pense en Deu

i en el nostre caminar.

Ja no puc més,

me'n vaig a gitar,

vaig a veure si en no res

no em tinc que alçar.

Senyores i senyors,

si m'alçe a mitja vesprada,

no traguen mocadors.

    

Grates i companyes

Estat d'ànim en les hores

desitjant la joventut.

I estar d'ànims en les cotes

per ser més crescut.

Controlant, 

imaginant,

agradant,

i tot açò, treballant.

Entre tanta flor,

mira quina por,

pues totes són, un tresor.

Mil vides

amb mil històries,

mil viures

i tres mil cares.

Estat d'ànims a les hores

sense ser cregut,

per no treballar soles

i estar ben convençut.

Quantes il·lusions 

i quantes imaginacions.

Són les meues senyes i guardons,

les que no tenen solucions. 

No puc deixar-me portar,

estat d'ànims, i al relacionar.   

Vull cridar

Vull cridar cada dia més alt

i que se'n adone aquell rival,

poder explicar per que ho puga escoltar,

tot el que li deixaren de contar.

Contar al cantar,

relatar i narrar,

el passar i el versar,

llavor per ensenyar. 

Vull cridar més alt

i que se'n adonen tots com cal,

i poder asseverar

la realitat del caminar. 

Sí, m'agraden

Com m'agrada que les lletres

arriben a les cançons.

Com m'agraden estes notes,

i el vent dels meus blasons.

Com m'agraden,

que s'acaben els faraons.

Per la llibertat canten i conten en forment.

Si que m'agrada, l'espenta del sentiment. 

Lletra de lletres,

identitat del poble.

Lletres i  fletxes,

són meues les cançons, 

les que canten i ploren raons

d'opressions i penes

sense ser malsons. 

Somie el dia que tu no plores,

descendència que estimares, 

vides i coses de lluites.

Somie el dia, amb altres,

les lletres, les notes, i les músiques.   

Memòries i històries

de penes i victòries,

el patir de derrotes

que siguen tot, coses fetes.

Serenitat del moment, del segon.

Ànima al vent, som els que som.

Felicitats, Laura

Que millor, que per a compartir...

Arriba l'últim sospir,

el dia cau i s'alça la nit.

Ferm coratge de l'infinit, 

rodant hui, demà i ahir,

i a pas valent, fins el morir.

I de nou per conquerir 

i canviar raonament i dit,

al cantar, al ballar, a l'oblit,

naixerà per a contradir

el que tots em de gaudir.

Naix el dia, que siga amb alegria.!!

Moltes felicitats..!!!

Sóc, l'embogit.

Sóc un embogit

perqué no tinc mols,

i visc en l'edat del fugit

creuant el camí de la pols,

defensant, el que per mi és sentit.

En terra i llengua, vull ser fornit.

i amic dels bons cors, tu vols?

Sóc un embogit,

bitxo únic, i sols. 

Sóc l'embogit,

per això; sóc el més ric.

http://youtu.be/liugShSH3aA  

Ei! La cara al vent
Que se n’adonen que ja som el present
Ei! Que quede patent
D’un temps, d’un país que ja anem fent!
Corre lliure pel poble la fera ferotge
Mentre sonen les cançons cada nit
I en cada concert Teresa rep homenatge
I ens fa recuperar l’esperit

EH EH OH OH!

Què vos passa valencians? On està la identitat?

EH EH OH OH!

Tu creus que jo puc oblidar aquella forma de cantar
Cantaré la nostra història a cau d’orella i somiarem fins demà

EH EH OH OH!

Perquè vull, Perquè tinc ganes de somiar!

Som la flor que naix de la llavor que vareu sembrar
Sou la llum que guia en l’obscuritat
Som les vostres veus i no ens faran callar
Perquè mai perdrem la nostra dignitat
Continuar la senda de la nostra essència i trobar
I trobar una resposta per demà
No ens podran guanyar mai, si ens donem la mà
I agafem l’herència que ens vareu deixar

Ei! Garrot , prohibició
És el que passa quan el mal ve d’Almansa
Ei! No ens furtaran la il·lusió
Vareu sembrar una llavor d’Esperança
Damunt de l’escenari borumballes falleres
Al país de les albades per costum
Que rode la roda pels carrers i les places
I cridarem fins que vinga la llum!

EH EH OH OH!

Ja no canta el capellà perquè no li’n donen cap

EH EH OH OH!

Cal dir va ser detingut per cantar en valencià
Estimem per estimar la nostra llengua
I seguirem avançant!

EH EH OH OH!

Perquè vull, perquè tinc ganes d’estimar!

Llave les penes al meu safareig
No és que no et mire, és que no et veig
Va com va, que pitjor no anirà
Silenci i censura al canal valencià.
Hui cantarem la vida d’un poble
Vida d’un poble que no vol morir
Vull donar-te les gràcies perquè vull
Perquè tu em fas sentir-me viu
Gràcies a tu que cantaves furtiu
Gràcies a tu que em donaves caliu!
Gràcies a tu que cantaves furtiu
Gràcies a tu hui sóc l’últim que riu!!!

Temps:  03:54
Lletra:   Aspencat
Música: Aspencat

Simplement, Lorena.

Podria arribar el cas i la llegires,

com tots en esta vida; 

tens senzillament en mi un Moment tranquil i fidel,

el que descriu amb sinceritat i estima els nostres encontres amb el Vent diari. 

Si veus que la lluna no brilla

i que el sol plora en la foscor,

no tingues dubtes, ni enveja,

seran els somnis irreals al cor,

demostrant que tu, eres com l'or.

Si perceps que és una fantasia

i que tots et mimen en tendror,

no fases res amb ànsia,

doncs el dia sempre mor,

quan arribes tu, gran tresor.

Amb eixa cara blanca, simpàtica,

diferent i plena de finor,

eixe cabell fosc que tant irradia,

i l'estil ferm de lluita en consciència,

o en el moure't sense pudor

que ens impregnes sols tu, de rubor.   

És l'ull que tot ho veu, i estudia,

posant en lletra el meu rumor, 

el que es crea en la memòria,

creient ser; un fet certificador.

Lluita en el camí me diu l'experiència,

la que em fa ser, persona major,

que cert eres bona companya,

però més cert que també; un ser superior.

Amagues la saviesa i ho demostres en la parla,

i és per mi; un gran Honor,

llàstima que no sigues, Fallera Major!!!

Errat

Errar és com entropessar,

fes després com per no pensar.

Camine entre les cendres

de les antigues civilitzacions,

allà on els homes destres

tingueren equivocacions.

Camine entre les cendres

del meu caminar.

Qui ho anava a imaginar!!

Eixe dia i el pensar,

moment inoportú, en este passejar.

Descansar i no pensar,

no esborra el que vam errar.

Pensar i no descansar,

pot ser si ajude a remeiar.

15M

Hi havia una vegada,

un país verdader,

que civilment navegava,

en terra de l'estranger.

Sense pau ni bandera,

i amb cau de franel·la,

sense raó, ni sensació,

estan ara d'oposició.

I per fer maldats i barbaritats,

deurien estar, ben disseminats.

Mal camí l'elegit

dels que ara no m'ha abanderen, 

i per que era del beneplàcit  

de tots els que ho recolzarem.

Com el piu.!!

I si passen els dies i no res diu,

és per que molt tranquil viu,

i feliç atorga, treballa i conviu,

i per eixes, que no escriu.

Però la ment tot ho descriu

pensament ferm o fugitiu,

este, de caràcter cognitiu,

que es relaciona canta i riu
pensant que és un furtiu. 


I com tot en esta vida; va, i es contradiu.

Este precís dia

Passen els dies i ací està,

primavera que no se'n va.

Però de segur tornarà,

en el dia de demà.

Tal com si;

retrobarem el moment

i en l'espai concurrent,

contribuint inconscientment

per un sou insuficient.

Amor propi del que hi ha,

en esta, la casa.

En els que la rebutgen

i dels que la cerclen i l'esperen,

crua realitat de l'espècimen.   

Lloc de gents ben conegudes,

i malgrat això, accions vaporoses,

com les ànimes fantasmes

que rodegen estes coses.

Fer bo al curt,

i sense cames per al llarguerut.

Ara no sé el que he fet,

cosa mala, que no crec,

preguntar és el que dec

per estar satisfet.

Com la vida mateixa,

és de llarga la madeixa.

Barreja de terminacions

com en totes les cançons.

Contar el dia a dia,

tal, com ho du la vida. 

Ferm amb el sentir

Hipòcrites insignes

i competidors de les altures,

els que fan de la realitat

una simple i mera irrealitat,

convertint l'or en coure,

i talant el més fort roure.  

És l'actualitat que molt desmereix,

i en les descendències en que persisteix,

llàgrima viva del que jo, ara veig.

Dies i escalons

Fugitiva és la brisa del present

en moments de serenitat,

on l'amargor i la bondat

fan del servir; un conte creient,    

i de plena realitat.

Fugitiu és el rancor

cobrint de blanc el negre,

sòlida estirp dels fets i de l'amor,

descendència del humil, al caure.

Dies i escalons,

reconeixement dels blasons. 

Els somnis dels oblits

Ardorosos són els moments en les dies i les nits,

amb les fragàncies dels somnis prohibits.

Unides mil joies i l'amor criden per afligits,
i recobrint-se de les millors meravelles obvien ser cohibits.

Luxúries dels moments i sentiments, que barrejats; 

alimenten el que hi ha al fons dels pits,
digerint els moments de raig irreals en els desitjos dels no conquerits,
és el pas de la vida i per les pues de les roses fines en esclats.

Desperta el dia, somni de l'oblit.

Imma

Recorde gratament aquell dia,

en que inundares ma casa d'alegria.

Recorde aquella preciosa nina, 

a la que de nom li posàrem, Imma!

Moltíssimes felicitats.!!!

Que tingues bon so, salut, i amor en vida.

Un estat, un ànim.

S'entremesclen les adversitats

amb gotes de mel,

viatgeres en complicitats

de llarga distància al cel.

S'entremesclen

sempre els estats.

S'entremesclen,

les roïnes i les bondats.

Certes que són, en les claredats,

i en camins de precarietats,

sentir volar d'àngel,

o en boca la fel.

S'entremesclen.

Com en tot ser humà,

les tristes penes i els bons grats. 

Carles March

Amb la gràcia infinita 

i tocat per els Deus,

eres tan gran que irrita

als contrincants teus.

Eres Carlos, eres March,

i mira que tens art.

Clàudia Santamaria

Gotegen les estreles en la nit

al moment que s'amaga el sol,

i brolla de la lluna a l'infinit 

les bones noves del teu cresol. 

Il·lumines el nostre esperit,

el que deixa cec al mussol.

En dia i nit el preferit;

com tu, i el cant del rossinyol.

Les forces de la terra ho deixen dit;

Clàudia, és el teu demà, perqué Deu vol.

Pensa i viu

Pensa que estàs i vius amb mi,

que fondeges junt als éssers vius.

Pensa que el que t'envolta eres tu,

que eres gran i oportú

i que el dia naix per a morir.

Pensa en compartir les belles alegries i el sofrir,

o en les tristes dates dels moments del ahir. 

I pensa;

pensa que res és fàcil, ni regalat,

dóna't aire, força el destí,

i gaudeix, si, del bon cor amb tu, amb mi.  

Desperta el dia, i caic jo.

És el nostre sol

el que ja alça el vol,

i com estic sol

aferrat en este sòl,

d'eixe de ser camperol,

i caic junt al bressol 

perqué ja veig térbol,

i amb l'únic consol,

que tinc, un bon llençol.

La nit per el dia

i el dia per la nit.

Ànima bandida 

per guanyar una lliura.