Tertúlia del café

Es retalla la llengua
en la templaria pausa
que alberga la tertúlia
amb la taça d'una infusió,
mentre la tinta dibuixa
les lletres d'una combinació
que imagina la falsa raó
guardant el tic-tac del cor.

Viatja el sisè sentit segrestat
amb les soles descalces,
com la llibertat captiva
per dintre dels basals gramàticals
d'una mirada crua i errada,
la que fa curses amb la incomprensió
per ser ajena i no pròpia
en la pasta joiosa del guerrer.

Colors de vida

I flotava amb la rudesa
esperant per entre els núvols
beure de la fina pluja,
feble, viatjava amb les lliçons
minant-se en l'exterior dels valls,
vivint expulsat dins de sí
I deixant-se abordar pel tro
de les músiques tardanes.

Incompresiblement, allí
creixia un sentiment d'examen
amb sensació de terror
per necessitat de ser ell,
i en perteneixer a eixe món
que acaricia el primer sentir;
el foc amb colors de vida.

Als passadissos de les lletres

Hui he tornat a posseir-te,
en gitar-me, en somiar i en despertar.
He viatjat per un món
tan imaginari i real
que en els passadissos de les lletres;
només et reflecties tu.

La tristeza preferida

La calma se apodera del viento
en la espalda del lisiado,
surgiendo al unísono
terremotos de conciencia
y treboles marchitos
sobre un desnudo jardín
que clama con su desoída voz.

La calma golpeará siempre
allí donde más duele,
con las voces por verdades
y contra los nulos quereres
de las tristezas preferidas,
las que hierven en el engaño
del sujeto al predicado,
de la urna a lo estimado.

Palacios de cristal

Son palacios de cristal
con sus urnas de papel,
los que vomitan sobre el fango
desbordando los rios
con falsas verdades
y nulos acertijos
que inundan a su antojo.

Palacios en la jungla
de cabezas engordadas,
reducidas bajo intereses
con siglas económicas
y verborrea manipuladora,
que ataviadas con cadenas,
invisiblemente orquestadas
se visten para la función.

Crujen los cimientos
escuchando la realidad,
cómo el frío huesped
de un cerebro pensador
manteniendo un sistema
de cristales rotos.

Palacios son todos,
con armas de papel mojado.

#PP #PSC #Cs #PDC #CSQD #ERC #CUP

Castillos en el aire

En algún lugar leí

que eras la sílaba de la aurora,

la luz de la ceguera

y el pétalo en flor

de la quinta estación.

Y que en las calmas de ese ser

existía una tierra fértil,

la que estremece el paraíso 

en el pálpito de mi cerebro.

Allí, eras la dueña

de un sueño en espera.

En algún lugar de este ser

sentí que eras la princesa

de todos mis castillos en el aire.

Es mort

Era del clan del nord
fill dels fills amb fills,
com aquells vinguts
descendents i supervivents
de la raça dels concentrats.

Com cada tres dies
estarà mort en el segon,
sense força de captivar
al ser el capturat
per les garres invisibles
de la gélida bruixeria.

Puja per la planura
direcció al cim,
indefens, aterrit,
cada dia.
Avergonyit i ferit
en el amagatall del ser,
i sucumbint en el trienni
sense past i ple riscos.

L'equip és inexistent,
no existeix en el fer,
és la presa
solitaria i presonera,
propietaria de la força dèbil.

Puja per la planura
veient sense mirar,
mirant sense viure,
vivint en una mort sense veu
on s'obrin els ulls de l'ànima,
els que ferixen el reducte
de la existència del record.

Camina trist en el desert
de cresta en cresta
fent de la vida una resta,
també en la nit
i en la vesprada de la següent.

En cada racó del ser
es mostra adaptat,
per no estar al no trobar-se
davant eixe multitudinari
món buit de reencarnació.

Ell, és aquell del clan
fragmentat i descastat
que obri el pas a la següent
cata per les restes dels dies.

Sóc, també, el caminant sol
que no pot concentrar-se
volant de camí a la mort.

SEMPRE JO

Sóc aquell transitant
en un món d'abstracismes,
el que no s'escolta
quan li colpegen les campanes,
el que no té oida
quan és cridat per la nova senda,
el que no fa cas
quan naix el fi de l'ocàs,
el que es ferix
quan no s'obeïx.

Sóc aquell covard en la valentía
com en aquesta calmada nit,
que estelada en el recordar,
sempre suggereix un canvi.
Manen els símils dels esdeveniments
per una aventura en ruta
que guiant-se en l'espenta del cor
va buscant sense rumb un palpit
guiada per la fragmentada raó.

És molt valent el covard.
Sóc molt covard per valent.
És el que s'ha de ser; conscient.

MI SER

Con la soberbia del otro yo
y un guardián por cerebro;
tiendo manos a mi ser
para cruzar a otros lares,
pero es rea la mente
entre mares bicolores
por alguna batalla perdida
y por aquella no debida.
Con mis puentes intransitables
con el sinvivir de mis luchas,
con mi propio ser,
con mi preso.

Frente a mi y el yo.

Entre los mares de su alcoba
se bañaba un rugido de luz
que volando el subsueño oscuro
predicava con la luz ajena.

Se mecian los tules grises
cómo parpados incoloros;
pero goteaban en los ventanales
las lágrimas cómo verdades,
mas no brillava al traslucir
la claridad de la certeza,
al no poderse, no se debe,
no ir pidiendo servir al dios
cuando se escoltara al diablo,
ni se puede regar el sudor
con el hombro de la no razón.

Entre los mares de su alcoba,
entre la siembra del hogar,
entre las raíces mojadas
con días de oro y plata fina,
con días de odio por dañina.

Se asomaron desde la gruta
las mordidas palabras, un tiempo,
presa del sueño de su vida,
de su vida presa del sueño.

Presoner de mi

Va brollar la veu des de les entranyes
Sorgint una part del crit silenci.
Va emanar el repàs presoner
Engabiat per les vergonyes,
Emmanillat de pors,
Ple de ràbia, buit de ira.

Va sonar ferida la paraula muda
I es va obrir en capítols
Pel bestiar descomposat
Sense temps a més temps.

Va sonar, i va sorgir, i es va obrir,
Va brollar eixa veu dolosa del cor,
Eixa veu, que asoma i mor
A les oides del ningú.