"A la Riba, la Lluna"
Som els que despertaran
la nit després del Sol,
els que somiaran humils
a les ribes dels cors,
els que volen hipnòtics
entre el pol•len dels estels,
els que atrapen rellotges
cada alé d'un minut.
Tan fàcil,
tan fàcil com ser nosaltres,
els pètals en suspensió
regal d'un cel a la terra,
i els que esperen
amb llum el nou horitzó;
un bassal de miralls fanals
a l'alba de cada nit.
El dia clareja
agafat a l'ansa
de la tassa
del meu café,
el que fumeja
la tranquilitat
del nou dia,
que en veritat,
va estenent
com un mestre
el seu mantell
variant el pas
de cada núvol
per cada casa.
He posat música,
m'ha canviat
l'entusiasme,
el color de la llum,
l'alé de l'esperit,
l'estima per la vida,
i el record del tacte
dels porus aborronats
de la teua pell.
Baix una assignatura
carregada d'amor,
vaig polint el sospir
de l'ocàs passat
i en el millorar sempre
i des d'ací,
per un nou dia
el de demà.
...i escriu un buit al camí
eixa ment en un viatge
orfe de records i d'identitat.
Tinta invisible
al relat d'un llibre
de fulles en blanc,
i amb llàgrimes,
llàgrimes als cors
en l'oblit dels estimats.
...i canvien els colors
en les fulles dels arbres.
Fulles caduques,
aquelles que amb la força
viatjaren fins a l'oblit de hui,
amb vigorosos nous brots,
demanant eixe alé d'amor
amb tacte suau i protector.
...i cauen les mirades
per la tristor i l'esperança
per un record,
per un somriure,
per un per què.
Per una llum al viatge,
per un regal de dia,
per un minut d'alegria.
...i ens conta la pena
un alumne de si mateix,
mestre d'aquell que viu
la no vida en memòria,
abocats en l'absència
de qui està present.
...i viuen en l'agraïment
al desconegut en visita,
el que ve abillant en besos,
fragments d'estels en pau,
i no sabent per si demà
una persona nova vinguera.
I alçarem el mantell
de la fresca nit
deixant enrere les foscors
d'aquell viatge sense port
pel jardí dels somnis.
L'horitzó va ser nostre
quan la terra i la mar
eren els presoners
en cada cop de cor
posseïts d'imaginació.
Terrissaires de filó.
Ferramenta de vida
en el fer d'aigua i fang,
batecs de carn i sang,
escultors de carrera
forjant en plenitud
els amors i les bondats.
Baix el blau del cel
un brollador d'amor,
una verdor brillant
i un volcà de sentiments
en un mar sense cadenes,
que suraven sobre un vaixell
que mai s'havia d'enfonsar,
allà on la mirada dels teus ulls
eren els fars del camí,
mentre que jo,
era el llibertari confident
de la teua aurèola.
I fórem,
i fórem junt la brisa;
un sospir de l'aroma
en el fum del viatge,
desdibuixant-se lliure,
més enllà de la costa
de l'òrbita dels temps.
Con las nebulosas, tú,
más allá de las estrellas.
Respira junto a mis manos
dulceando una ternura
sobre los aires bañados
de cuerpos fina textura.
Como flores en los tallos,
como nubes en ruptura,
como gases vasallos
entre pétalos dulzura
y ración de cielos rasos.
Más allá de las estrellas,
con las nebulosas, tú.
