"El roce de mi respirar"

Poema finalista en la V edición sobre la mujer. (Mundo Escritura)

Rompen cielos en mis pies.

Los aromas languidecen

y los párpados se cierran
al descanso de la noche.
Bella expectación, te mimo,
enroscada en esas sábanas
puras, frescas, blancas, netas.
Dulce caricia de luz
que abraza vidas en sueño.
Ángel madre, hija. Mujer.

"Capità del desig"

Perquè sí.
Perquè un nou dia
és una raó més.

Dóna'm la mà.

Hui, m'ha abastat una nova llum
des de l'interior del camarot
que viatja dintre del pit,
i no podia bategar més fort,
ni cridar en veu més alta
la claredat en l'espenta
que enllumenava el sentit,
ni fer cants de victòries
en l'escala dels colors,
ni obviar la teua estima
ballant amb les lletres
i somiant entre poesies,
les que a travessen l'iris
rient-nos de les llàgrimes
i plorant amb les risses,
fins que els rius de la sang
titulen el passaport
de renovades energies.

Sóc jo, un polissó més,
un pilar a peu de llit,
la marinera en un mar
de núvols d'esperança
capitanejant entre ones,
passatgera en el bitllet d'un nou port
i fidel alumna en la docència
d'un quinto, Capità General.

Ara, airegen vents de tempesta
entre els pilars de la injustícia,
i no hi podran amb nosaltres,
som més forts.

És eixa invisible i crua mà
que ens vol fer canviar de rumb
segrestant-nos la presència,
la direcció a la proa del camí
i el pal major del nostre vaixell.

Eixe vaixell adobat de relació,
d'amor, de confiança, d'humanitat,
de necessitat, de saviesa i de futur.

Eixe vaixell que navega
entre les aigües compartides
que reforcen la nostra empremta
en el record de les persones,
eixa presencial i abstracta
estima que ens transmeten
els volguts i estimats
en cada alé del pensament.

No fan falta discursos,
ni abraçades,
ni alabances de cap classe;
només un mar de mirades als ulls
que demostren el voler de necessitat
pel poder més gran sobre la terra
i l'essència més estimada, la vida.
L'amor, 

l'esperança.
I tu.

I hui mire per la finestra la llum,
la llum del nou dia,
la llum que fa de guia
entre les manilles del temps
del passat i del present,
i del que tots som esclaus
espentant en cada sospir
una abraçada de futures aigües
en la vida del nou port.

Hui lluitem amb el tsunami
polissons, mariners i capitans,
navegants tots emparats i enfurits
contra els vents dolents
que res tenen a veure amb nosaltres,
batalla que venim a dominar
amb una l'única missió,
sortejar les crestes
i encisar cada tempesta
amb una fulla més de llibre.

I el mar tornarà a estar a la calma
com un llençol blanc, fresc i pur,
en l'albada del cant dels ocells
i amb els acords de la brisa,
la brisa d'eixe viatge
del qual tu eres la nostra llum,
el nostre voler en la distància,
la nostra vela al vent
la raó de ser,
i el suport vital de la nostra existència.

Temps hi ha a les amarres del demà
i des de la terra ferma portuària,
per mirar a l'infinit de l'horitzó
recordant aquesta anècdota,
i de com vam lluitar entre les ones
deixant patent d'una lliçó més;
que un nou dia al costat de tu
sempre és una raó més per viure,
per tots aquells als que guies
escortant-nos en el dia a dia
entre les síl·labes, poemes i fulls
d'un quadern de Pitàgores compartit.

Dóna'm la mà.
Ens fas falta.
Navega contra el vent.

Perquè sí.
Perquè un nou dia
és una raó més.

Dóna'm la mà.
No, sense tu.

Per a Laura Escrivá Grau
Dedicada a un pacient de l'UCI
per #Coronavirus

Xus'20

"Cor de llibre"

Brolla robust i desitjós
portador de somnis aventurers.

Impassible, assistencial,
refugi i lloguer a l'abast dels comandants.

La porta d'un viatge,
les llums a la realitat,
la brisa d'un camí.
Finestres als rius del món
pel mar de la imaginació.

L'aroma d'una tinta de vida
amb essències enlairades
dibuixant mil contes de sabors.
Aquell que canvia de vides
segrestant rellotges, de full en full.

Aquell que sempre conviu
amb papallones als nius del cor.

FELIÇ DIA DE SANT JORDI

"Gasta qui desgasta"

...de com esta confinació ens marca en la pressió.

-gasta menys en el bar
que en espuma d'afaitar.
-gasta en el pensar
el que jo en passejar.
-gastarà el qui pot
i el qui no dega el dot.
-la abella per l'abril
tasta les flors a mil.
-des del quinze en davant
el sol gasta calfant.
-gasta més en cuinar
que abans en el bar.
-gasta més en parlar
que en butxaca pagar.
-gastar en veterinari
i en mantindre l'armari.
-gasta més en el cul
que quan era gandul.
-gasta més aigua en danys
que en el rec dels paranys.
-gasta més en menjar
que en anar a ballar.
-gasta més en cuina
i damunt no camina.
-gasta en el criticar
parlant sense pensar.
-el món se les gasta
bandera a mig asta.

-gasta, gasta i gasta
el cervell desgasta.

I ho saps.

"En mi mesa"

Bendecido
en este baño
con la manga
vestida
de chancla
corta.

Agradece
todo ser vivo
trage de gala,
un relax total
y el majestuoso
bendecido sol,
en aletargada
mañana.

Bendice
este triste daño
de calma total
cerrando mesa.
En la ronda
de los placeres;
familia aletargada.
Mi familia,
confinada.

Haikú

tant de bo i plou

per sobre les ulleres.

un desert de urbe.

vapor de humit 

segrestant els silencis.

ocells de pluja.

confinació

Alzira, llum, història.

bresca de mel.

Bajo el diálogo de tus ojos

Siempre me hallo

ahogado bajo esa mirada

de mar azulado y cristalino

salpicado por tu bruma,

y escondiendo los huesos 

tras los párpados de tu ser 

y contra el iris palpitante

de tu dulce claridad.

"LA PRIMA VERA"

Su obra ha sido elegida en el VI Concurso de microrrelatos  “La primavera la sangre altera" y formará parte de la antología que llevará el mismo nombre.

En el bastión de la vida,
siempre tú.
Iluminas el sentir
eclosionas los aromas
y quemas mis días.

"Les parts d'un mateix fi"

Després arribà el moment

i ja no semblava esglaiat.

Què buida és la gent!

Que a més d'estar confinat

deixa de ser ocurrent.

(Uns contra el altres

i els altres contra tots.

Anem a per ells..)

Davant la lluita 

pel domini electoral,

i si en la sort els pita,

necessiten un pardal

opinant de política.

Una xicota i homenet,

un mòbil o un teclat,

conexió a internet.

I saber-se més lletrat

que el fill d'un rebesnét.

"El navegant del record"

Tornaré a mullar-me
vaig les correnteres
de les teulades
de camí a casa teua.

Caminar a pas ferm
amb la mirada sense destí
per sobre una freda i templada
simbiosi de pluja sanguínia,
amb el cor alat,
amb estima aduladora
i amb la forja de l'anell
que fa fundir la distància.

Tornar a passejar
serà la essència del camí
per aquella mateixa vorera
que buidava d'enveja el rencor
perdent les pors en la foscor,
mentre el seu conte de fades
m'abraça amb la seua llum
amb un so resilient, dolç i hipnòtic.

Tornaré a mullar-me
baix les correnteres
de les teulades,
i al fullejar les vivències;
divisar les siluetes perfectes,
i caure presoner dels encants
obviant els vents aliens
baix la coberta del nailon
que pertoba la tranquilitat.

Tornaré a enamorar-me
per damunt de les ferides,
les que sangnàren l'esperit
derruint les sentides teules
que el cor posseeix en marca.

I tornaré a retrobar-me
amb el caliu de la paraula
dels besos i les rises,
de les mirades i el rubor
i de totes les gràcies
d'aquell ensemblatge
amb una sola estima,
una gota de clara llum
i eixa parada que inunda
cada porus de pell eriçada
de camí a casa teua.

I tornaré,
tornaré a caminar mullat
entre els fils del pensar
en mil colors abstractes,
funambulista capritxós
d'eregides simes verdes
i rius a la vall de Venus.

"Billetes para el viaje de ida"

Ya no rompen las olas del viento
amarradas en aquel pasado,
pero lloran escarchadas las lágrimas
en el cincel venerado de sus puertos.

Ya no sufren los precios de la ignorancia,
ni de aquel qué dirán,
pero crujen las heridas
sílabadas presas de razón
las hermanas de los sentimientos.

Ya no lloran,
ya no sangran,
ya no rozan,
no gozan el sendero
que destroza el tejado azulado
con estrellas algodonosas.

Ya no parpadean
el suspiro incomprendido
por la culpabilidad polvorienta
en el amarre de tierras lejanas.

Ya no soplan suspiros
por el latir de un corazón cautivo,
prisioneros ante negras mareas
que rompiéndose espumantes;
mueren en las arenas de sus pies.

Ya no están,
no respiran,
ya no loan cánticos de libertad
ante los gráficos vaivenes,
que presos en cuarentena,
partieron con la brisa
de las guerras invisibles.

Ya sólo viven dulces
en alacenas cálidas
las miradas borrosas,
los recuerdos del corazón
y los cánticos del aleluya.

"Voces sedientas"

Hay paces
sobre el alba
que hoy recorren tu interior,
perfecto ser
de viva luz
para lobos sin carnaza.

Hay paces
sobre el alba
vencidos en guerra hostil,
acorazados de manjares
que enajenan
turbios y furtivos
con alimentos ruines
ausentes de razón.

Frágiles bravatas
huerfanas de corazón,
como la nociva luz,
atenuada,
la que acaricia
el culto sin veracidad
y la negada mentira.

No quiero ser yo
como quien tú,
ante la sombra
de una palabra
en campo contrario,
sin hilo,
sin cuerpo,
sin lealtad de amor.

Bon dia
i somnis de pau.

Confinament

A la cuina estic confinat

amb l'oli, la sal i el sucre.

Cada vegada més confitat

com al tro del meu sepulcre

quan al sofà estic gitat.

Res passa si eres repelent,

malgrat que et diguen calla,

mantindre's bona gent

et farà menjar molta palla

i no continuar creixent.

Hola ¿Qué tal?

Hola ¿Qué tal?

¿Qué tal un susurro a la luz,
una bocanada a la verdad
y una ración de chaqueta
para con y sus zapatos
rociar de terror tus mieles?

Hola ¿Qué tal?

¿Qué tal se siente el esbirro
lleno de ese odio enfermizo?
¿Qué tal un saludo al raciocinio?
¿Qué tal un salir de tu balancín
y dar un paseo por el mundo real
con las versiones falsificadas
que haces tuyas por quererlas y creerlas?

Hola ¿qué tal?

¿Qué tal tu enfermedad?