Pot ser

Pot ser que els peus no tinguen sola,
que la raó no tinga una veritat,
que el fort vent en silenci no bufe,
que l'aigua de pluja no mulle,
que el foc es convertisca en gel,
que el cor bategue després mort,
que les aus puguen volar soterrades,
que l'arena del desert siga líquida,
que el Sol es passege en la nit,
que la calma balle escarotada
o que el descans puga suar en repós,
però el ser que mai no serà;
és el poder d'obviar el fer de l'oblit.
Bona nit.

En mis deseos

En el centro de mi yo
oteaba las tierras del oeste
mientras mis nubes
presas me alcanzaban,
y en las sensaciones de lejanía
que estremecen corazones,
vuelo junto a ellas
por las cimas de sus cielos,
por deseos de sus sueños.
Cuando me llama el este
cómo hoy,
con su falta de brisa;
me contrastan los azules
en verdes claros susurros,
empatando por estos juegos
con los mares de sus credos.
Cuando estoy,
y me siento,
y buscándome no me encuentro
en las luchas del contento.

Bon dia nit

Cada segon, cada minut,
cada dia,
camina sobre el desert
dels valors i la incomprensió
en mirada fugida i furtiva,
ferida, freda i complaent
que aterrida m'abastava
des del banc de l'espectador.

Eixa mirada apostant
que vol odiar i no pot,
la que s'aferma en el callar
i reclama paraules
esborrant un mant de fets
sobre els sons de les vocals
produïdes per la simfonia de l'engany.
Cau la nit estelada
però, naixerà de nou el dia
sobre el desgavell mant
de les manifestacions del cor.

I et cridaré en silenci;
bon dia nit,
estaré ací quan despertes
observant l'horitzó
i els teus moments inunden
totes les llums del matí.

Piel de piedra

Hay vientos turbios
en el zaguán del altillo,
donde reside desordenado
un caos de síntomas
en el baúl de las vivencias.

Hay vientos infectados
con sombras de larga duración,
donde la verdad muerde
las mañanas claras del rocio
y las vistas queman
las frías funciones
en las estaciones de la noche.

Cómo una lapa con amplificador
ingieren el libido sensorial
con sus marcas y pieles de piedra,
impregnados de dulces momentos
de sueño, vicio y vacíos de moral.

Viven y mueren resurgiendo
en el muelle del contrabando,
donde las vergüenzas sordas
se esconden de la vida
y se reducen por insignificantes
los dulces sueños vitales,
y en su mundo pretérito,
el viñedo de luz de oro.

El guardià de si mateix

Desgrenyat,
pobre guardià de si mateix
en les rendes pròpies,
el que va movent-se quiet
entre nul·les raons
obviant les emocions.

Amagat.
Amagat de la llum
i ferit pel fum,
sempre ell,
titella perenne
embruixat de realitats i,
enfilat en el cremar del temps.

Un milió de minuts,
de moments, de vivències,
esgarrant tota pell
de camí al patíbul
i observant el fals pas
errat de la felicitat.

Presoner en la tardor,
de la llum, de la foscor,
enganyant a l'entraya del cor,
i sent,
sent el pres en la equivocació
o el reu de l'única i pura raó.
                               The cor'18

Imaginava volar
entre els desitjos
d'un present futur,
per fer-la presonera
donant-li noves llums.

Imaginava tal imaginar
que la convicció del cor
li guanyava al cervell,
posant-li els peus en l'aire
davant la imaginació.

I vaig agafar el sentir,
amb les mans,
per adorar-la i fer-la servir
davant la foscor.

I em va fer mal
als ulls i a la no raó,
mentre els enamorats
la tenien per mirall,
allà on la vida té la llum per fum,
allà on el fum la fa llum,
i ens té embruixats.

Molt present

Fregava el vent aires passats
sobre una ment en descomposició
per aquella ferida sagnant.
Era el viatger no desitjat
que inundava reflexions
sobre els miralls presoners
que renaixien d'entre els fums
per fugir de les lluites més bàsiques.

Derrocava el vent la destinació
al sur de l'estació del cor derrotat,
el que s'engrunsava cap en dins
pels terrenys fangosos del sentiment.

I marcava eixe llenç la línia
dins de l'empremta sanguínea,
sent el fill d'una tinta síl•labica
sobre un paper mullat de realitat.

Lo que me gustaría decirte

Loquemegustariadecirteoficial

Danzaban sus labios de miel
entre manglares de dioses
con ojos zafiros
y presos de luz sin estrellas.

Nacía fértil de la alborada
con frágiles lenguas de hiel
y un fresco culto al garbo
regalando gotas de tierra clara
con poros de piel de hielo,
y un negro cabello danzón
al ritmo de la dulzura del viento.

En su alargada alacena,
quebrada y rota,
una instància por morada y viajera
a un paso lejano de la cercana realidad,
y en su yo vital;
una prisionera de la libertad
sobre los mares de tu ausencia.