La llum als ulls de lluna

Tinc foc als ulls
Per tanta bellesa,
Cremen en l'ésser
D'incomprensió neta.
Capgira el cervell del sentir
Al cim del partir,
Incongruències d'un camí
Per les maneres del gaudir.

Tinc foc als ulls,
Als ulls de la lluna.

La Murta

Xe tu, que el meu veí diu que no anat mai. Mai, mai.
I me pregunta, allí que hi ha?
Pa matar-lo a sendes.

La nostra Murta
Res ens furta.
Esplèndida i grandiosa,
La que sempre el cor rebosa.
Flora, fauna, natura i puresa,
Allí, tot mana i resa.
I si tens forces i peus
S'alçarà un camí, el que veus,
I que et guiarà en fer el que deus,
Al tacte que s'aclimatareu
En l'enaltació d'un redéu
Al fer la pujada a la creu,
La Creu del Cardenal,
Amb una vista fenomenal.
La mítica Murta,
Lloc on l'estància es fa curta,
Única en senders i flora
I alguna mil·lenària cova,
Un camí que adora
I que res ens roba.
Al seu pas uns manantials
D'aigües dels seus ullals.
Unes ruïnes
De l'època mitjana
Són les delicies
D'història a la gana.
Si vens o vas;
Cuida't en el que fas,
Si vas o vens;
La serra, és lloc de bens.
Paratge Natural
Que l'amor engendres,
Allí vull el residual
De les meues cendres.

Mis sombras

Tenia les arrels fondes, fermes i arrelades.
Tenia les lliçons netes, clares i apreses.
Tenia per pròpia i clara visió; tota disposició i predisposició.
Tenia la ment lliure de pensaments contaminats, d'ídols, cudols i núvols. I de sobte....en el fer pel fet, no podia assimilar en el creure pel sentir del veure,
I en aquell veure pel creure; no podia dret seure, caient de tòs tot el seu cos.

I va haver-hi una vegada que...

Era el roure sa, alt i fort en servici, però era dèbil, vort, sense sort i tort en desfici. Amés amés, creia tindre per virtut ser forçut, mentre tant, al voltant, el món era cabut, astut, brut i tossut, fins trobar-se fotut, patut i venut.
Però ell, volia continuar dreçat i mut en veu.

Amor amar.

Voldria demanar a la raó
Un raig nítid per un segon de llum,
Per que puguera la nostra nau
Que viu dintre el meu cor;
Ser el viatger del crit silenci
Que paga la pena en vida concient.

Voldria tindre la força
Per conquerir més enllà de mi,
Més enllà de la claredat dels sentirs,
Més enllà de totes les barreres del mirar,
De les sensorials,
les imaginaries,
les no leals.

Voldria ser la massa clamorosa
Que explica cada porus de la teua pell,
Cada fi borrisol de cotó,
Cada membreig del teu cos,
Cada parpadeig femení,
Cada tremolar per excitació.

Voldria tants volers;
Com ser el dits del teu teclat,
Els acords de la teua música
I l'esclau guardià del teu amor.

Voldria tants volers
Més enllà del amar amor,
Que m'ofegue en el futur de les lletres
Quan camine pels renglons del teu passat present,
En els del bé,
Els del mal,
Els de tota tu,
Però junt a mi.

Ojo de vida

Tal vez su lectura nos dé cordura,
la cordura nos haga más sabios,
la sabiduría fije consejos,
los consejos alguna nítida luz
y tal vez con ese tipo de luz;
mi corazón se acerque más a mi.

Por y entre ella

En los umbrales de la luz
Pareciese que no obtuviera
El ocaso del sol tras las nubes,
El nacer de la luna entre nieblas
O el esparcimiento de sus estrellas
En el inmenso del firmamento.
Pareciese que no sintiera
Ese flanco y cálido pálpito
De su brisa perenne,
Ese guiño de mueca en gesto,
Ese tacto con cargo de gloria,
Pareciese que no,
Pero está ahí entre el sentir
De sus rayos folclóricos
nítidos y corporeos.
Pareciese que no y no lo es,
Que no sintiera ese sin ser
Nuboso que me abruma
Tras el deslizar de sus andares,
Tras el rociar de sus aires,
Tras el inundar de su sutileza,
Tras el mostrar de su realeza.
Pareciese que no afectase,
Pero no lo es, por ser,
Porqué es parte de la parte
Que acompaña y comparte
Fragmentando caminos de vida,
Con todo su arte,
Y con todo, el amarte.

Amanece, que no es poco.

Amanecian mis parpados
Bajo las luces de la mañana,
Que con dulces conspiraciones,
Ahogaban los humedales
Que bañaban los rayos del sentir
Con su clara y fresca rosada.

Bon dia.

Claro de luz

Hay un claro en el bosque de la luz
Donde las palabras mudas mueren
Tras los trabados pasos de su cruz.

Hay un claro raso en el bosque
El que incide en el oráculo,
Nítido síntoma del brote
De que no había obstáculo.

Mientras, la vida residente
Al frágil tacto del encanto,
Donde surge el libido llanto;
Sigue en su huída persistente
Tras los barrotes de su siempre.

Bon dia, claraMENT.

Y, con mi yo.

Con el fuego por intérprete...
Con el agua amigablemente...
Con la tierra abruptamente...
Con el viento débilmente...
Con el amor, difícilmente.
Siempre con un con...
Con el alma en mi océano
Y en el juego, ratificándomelo.....

Tras el vértice
De mis lágrimas
Veo los árboles
Con sus pájaros,
Con sus sílabas,
Cómo máquina
Con su música,
Cómo un código
En su página,
Como un cómico
De faz pálido.

Tras el vértice
De mis lágrimas;
Sigo último
En el ángulo
De aquel fósforo,
Con el código
Siendo gótico,
Preso en bóveda
De otra época.

Tras el vértice
De mis lágrimas,
Tras el cómputo
De mi número,
Vivo célebre;
En la brújula
De mi círculo.

Tras el vértice
De mis lágrimas;
Muero bélico
En mi ábaco.

Gorgoretja la nit

Gorgoretjava el present ballant un temps amb el vent del passat,
una nítida essència,
un bell record en l'esclat,
una virtut de contrari,
una ferida en l'esperit pròpi,
una flor de terra orfa i cardíaca,
una ànima encesa i passatgera.

Gorgoretja quan cau la lluna i la nit,
quan els sentits formen els estels,
quan segueixen el cicle etern de la llum,
quan el mateix que circula a la vena del trànsit
és intransigent en valors de matèria,
impositiu als sentirs sanguinis,
i per herois; ferits en la cita de l'ombra de la realitat.

Gorgoretja,
i ací, així passa la vida.