Algunes dones riberenques
mereixen eixe guardó,
és, dir-les coses boniques,
ja que em ve des de nadó
exaltar a les amigues xiques.
Comprenen les amistats
que coneixen al servidor,
que són coses de grats
i per donar més lluentor
més rimes i bondats.
Vida i alegria
en lletra i poesia,
les felicitats que exposa
el fer-ho també en prosa.
Posa atenció
si eres d'aquelles,
que el poeta en qüestió
sols lliga lletres,
buscant la visió
en fer-les guapes
i en única missió.
I parlar del dia,
del moment, de mi,
parlar com siga
i sense fi.
I dir allò en conseqüent
que no veu altra gent,
no veu, no creu, no vol
o no sap per estar sol,
i parlar del vent cada dia,
de ton pare, germana o tia.
Del cel, del mar, de la nostra terra
i de tot allò que també s'erra.
De l'expressió i el sentiment,
en tot això, sempre, sent conscient.
Parlar de tu
és parlar per tu,
clares lletres d'or
en la teua lluentor.
Algunes dones riberenques
mereixen el guardó,
el parlar bonic de elles
agradable és la qüestió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada