Reconeixia el camí
amb pas sossegat,
i pensava escoltar
el pas del passat,
en el dolç caminar
de tan gran jardí.
El camí, tranquil,
a l'ombriu del vall,
en la senda Jerònima
que vivia en cura, al tall,
en el ramat i l'estigma,
en el remei i el servil.
Vaig acompanyat,
i no em trove sol
per la pista solejada,
i en sentiments al vol
que tan grata fa l'estada,
quedant d'aroma embriagat.
Sent a les animes,
les escolte, és el llarg silenci
i l'espai que em flameja,
i que sembla un precipici
del que allí ens rodeja,
i per el que no passen les hores.
Molt per sentir,
per gaudir, per resistir,
per contar i respectar.
Paratge, paratge,
què es resisteix al monedatge.
És la Murta,
la vall que no res furta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada