Hui la pense
sota el mantell
del meu voler,
i encara que s'allunya;
no vull veure
tempestuosos núvols
en la seua mirada de cel.
La desitge amb llums
per la foscor,
com una nit clara
ablanint el cor.
Creix adormida
a l'esquena del Sol
i s'ompli com a Plena
lliscant-se freda,
altiva i galana,
lluminosa, infinita,
amb la llibertat
ancorada lliure
galopant temorosa
invisible i fugida
amb el sentiment.
Hui la pense,
creix, s'allunya,
la imagine i vull,
i la voldré igual
des de la partida
al seu retorn.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada