Si puguera

Si puguera caçar al matí

per cobrir amb un llençol
els minuts d'una tristor;
tots els dies serien festa.
Si puguera amagar-li al vent
allunyant els roïns sentiments
al vol de les persones de bé;
seria el mag de mil vides.

Si puguera flotar sobre el riu
que devora els marges
al sentir de l'estima del cor;
sens dubte, arribaria a tu
xafant les teues passes,
seguint el teu aroma,
pintant el teu somriure,
sembrant-me de la colorida estela
i reflectant-me en la teua mirada.

Si puguera.
Quantes coses podria.

Brindaria amb un mantell de nit
amb les bombolles sent estels,
mentre les estores esteses
obririen de dolçor un camí a les flors,
i entre colors beuria del passat
les pures gotes de la pluja de futur
per a que el temps esgotat
siguera el forjador d'un foc,
una aliança per l'anell d'un dit,
un muscle per a una càrrega,
un desig de vida per una llum
i una mort al ombriu del teu costat.

Si puguera
sempre teu,
quantes coses calguera.