Trist en l'amagatall per el deure
o en la falta de moneda, qué no es pot creure.
El temps que no sap de tu el saber,
que no mira ni veu el veure,
que no sent el sentir, el notar,
en el escriure i en expressar.
Tristor si és el ser el que és,
com ser sucumbit al volar,
en el pensar, el viure i en escoltar,
com l'aroma de la pluja al mullar
o eixa brisa fresca que ve de la mar.
Torna al darrere, repassa el ser,
impulsat des del nàixer,
cendres d'una identitat i voler
que fan més gran el valer,
valor de sang, per a merèixer.
Falta i temps, en el temps,
que no sap d'amics, i portents.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada