L'Alzira Santa

Creuaran les imatges

de la llum i la semblança,

no sols en les grans vies

el misteri i l'esperança.

El silenci, les remissions,

acudir a les processons. 

Adorar els passos, 

tots al so del tabal,

i agrair als del caputxó,

per fer-ho, tan bé i com cal.

Bull el poble que ja es recupera,

doncs ve, d'eliminar al mal,

canviant el foc de la festa fallera

pel ciri, el goig, i el bé espiritual.

Cert.! no hi a cap lloc

amb tanta festa ni devot,

i al menys declarades,

i per tots, ben bé estimades.

Qué no comprens el que dic?

Visita'ns i veuràs..!

Pregunta i coneixeràs..!

La que més s'admira,

la meua, ALZIRA..!!  

Qué sóc?

Sóc un poc, poc,

i no passe per porc,

sóc un nap i pebrot,

i m'arrearen un calbot

per ser; tan gran xicot.

Escric sense trellat,

i sense pensar en l'estrellat,

el que sempre he valorat,

és; quan m'han felicitat. 

Lletres; això és el que són,

més que tinguen un mal son.

Les veles són primordials

i més si cap, per als pardals.

Por, dubte, intriga,

amb pilili o figa.

Intriga, dubte, por,

pensant amb estupor.

Arribarà com sempre

el moment en que me entre,

i començaré el camí

d'un vers sense fi.

Sóc un poc, poc,

i no sé si cabot,

sóc el de la visió

que sempre entra en discussió.

Serà esta la ferramenta

que la claredat fomenta?

No sé, no sé,

sóc, "l'acabose".

Acabaré un poc malalt

per mirar tan cap a dalt.

I tot sense dubtar,

que de tan de versar;

la malaltia m'agafarà

pujant-me a la parra.

Són les coses del directe,

les que sempre ixen; del recte.

  

Ja estan ací

Canvien els dies,

la llum, les brises.

I tornen les oronetes

a la ribera estimada,

i repassen altives

ampliant descendències

de la guia marcada.

Primavera esclatada,

arbres en flor,

la meua terra,

que gran tresor.

Mentre mirava al cel....

Dia gris, lleganyós,

humit, trist i reservat.

Però amb la mateixa claredat, 

d'un dia sa, net, formós,

nuvolós i pel camp desitjat.

I ací continua tot igual,

amb el mateix atur,

i amb la ingerència tal;

de fer, el viure dur,

i amb mala visió de futur.  

Dia gris, plujós,

entre humit i reverenciós.

On els problemes abunden

i les penes quasi ofeguen.

Però el dia és sa, net,

trist, tremolós i humit.

I el dia millora, pense jo, i està fet,

per a ser molt ric.......  

........així són els vents i els seus rumbs, durs moments...... 

........i ara, i tristament,

deixe estes lletres,

per ser hores

dures i tristes en penes,

en faltes volgudes

de gent ben estimades.

Adéu tio, descansa en pau,
ja que l'infart era molt brau,
i tu no gens t'has enterat
més que estigueres en el lloc adequat .

Mai t'oblidaré. Que dia!

Sentir-se Déu

Sentir-se Déu

pot ser una roina,

doncs preten i veu

que tots ho maquilleu

com en nota anònima.

Força en vista,

en ment, en valorar,

en veure eixa pista

que al consensuar xisca,

aprenents del esborrar.

El camí i la senda,

de la llum i la claredat,

el que fa i presta

i amaga la veritat

sentint-se en la cresta.

El cor recorda

i la pell s'eriça,

estirant de la corda

més que ferisca,

enllumenat que se torba.

La calma, el treball,

la constància,

l'arribada del ball

de paraules en gràcia

encaramant-se al tall.

Signes escrits

de signes irreals,

notes de tips

per gents primordials 

en valors no verídics.

Sempre el mateix camí

de forces i lluites,

trobant a faltar el deliri

dels homes més insignes,

i de la seua existència, 

i la pròpia consciència

d'unes vides perdudes

que obrin sense dubtes

la senda del camí més virí.

Dansen records, temps tranquils, sossegats, en calma. Repàs de vida, vivències, dia a dia, en llàgrimes, rises i moments. Satisfacció de complit, d'agradable, conscient de companyia. Dansen els records i mals pensaments, luxúria, poder, i el qué podria i no serà. Dansen confusions per posicionar-me entre el bé i el mal, entre el ser i el no ser, entre el que veig i el que diran al vore, entre el que sóc i seré, o tal vegada en el que volguera fer o arribar ha voler ser.
Dansen continuadament afirmacions i negacions, sense explicacions com en rius carregats d'abundants aigües, de vegades clares i cristallines i en altres tèrboles i brutes. Dansen, com la sua brisa del meu vent, el del dia a dia.

Esta vida sempre ens sorprén
mes que en agonies ens facen entropessar,
però sempre ens haurem de agilitzar
en tot allò del que s'aprén.
I ben cert és això
del dit en qüestió,
que es transmet de pares a fills
i que penja sempre dels fils;
"Amb compte en la pujada
i quina és la xafada,
que al regrés i en la baixada,
ací estarà la tornada".