Sempre amaneix un nou dia

Amaneix, el núvol cau,

desperta del fer i el moment

del descans prolongat i suau,

el que carrega el sentiment

i l'anima per ha ser brau.

Relaxadament es repassa

les intencions i les labors,

els que fers de la casa

que ens omplin d'honors

quan és neta com l'espassa.

Amaneix i amaneix,

cara neta, monyo fet,

és el que serà i pareix

per el camí del tret

burda veritat de qui coneix. 

Espentant es mou 

amb intencions i prioritats,

el dia demana ser nou

i lluitar amb finalitats.

Vinga, ànim,

alçat que ja amaneix

i el cel no és blau,

i sobre els caps, no mai cau.

És gris i s'estarà fresc, 

però cert és que pareix;

bon viatge amb la nova nau

i del any que desapareix.

El Mata i la Pedrós, un Xavi, la Murta i la Neus

El destí els ajuntà

en nostra casa,

en nostra festa.

Ell és el gran Mata,

i ella, la bella Pedrós,

monument i esbós

i d'un cognom preciós.

Han passat els anys

i sa família han creat,

fent com els antanys

que tan digna llavor han heretat.

Així, amb eixe amor,

el Xavi va nàixer,

amb salut i formosor

el estem veiem creixer. 

Mentre tant, la parella,

viu compenetrà,

i es planejaven a l'orella

tindre'n més demà.

I amor tant en tenien,

que digueren anem enllà,

i ben bé que s'ho repartien,

que quasi fan una baralla.

La baralla de reines

que naixen a parelles,

perles fines i belles,

que ens fan pensar "in situ"

qui li talla al Mata el "pitu".

Broma apart,,,

en acudit i mig art,

la Murta i la Neus,

són, com mare de deus,

blanques i tranquil·les,

sossegades i roses, 

és el millor regal

per a la data del Nadal...!! 

Salut, salut, quina virtut,

Rep Empar una forta abraçada,

esperant no et quedes més embarazada. 

I al Mata... a l'esquena una palmadeta,

per ha que no es baixe més la bragueta.

La Esther Mata

Diuen que el complir anys

ens porten arrugues i "malanys".

I pense el que tindré que fer

i el per qué no li passa a la Esther.

I com açò ja es nota;

Moltes felicitats

i en la part que me toca.

Però com tu eres bessona,

i no sé si eres, primera o segona,

nomena-li al germanet

la felicitació del xuset.

Me volen menjar el cap
I jo el clave dins del forat.
Me parlen de nacions
De pàtries i demés,
I me toquen els collons
Per que no entenc res de res.
Me parlen de religions,
I de resurreccions,
Implantant-me uns valors
Dels que no són portadors.
Es creen sectarismes
Apartant-se com a racistes.
Me volen menjar el cap,
I jo, el clave dins del forat.
I la gent del voltant
Va, camina, va botant.
Unes vegades dos en davant,
I altres, tres en rere caminant.
Es crítica i es raona,
I la raó sempre es dona,
Dient que mai més,
Però mira,”en la misa va y los vés”.
I a tot açò, com va rodat,
Ho tenim ben dins, en la societat,
Estat i religió no en el poder
Obligat serà el fer.
No estic a l’edat mitjana
Ni lluite per la galana,
No sóc cavaller,Ni rebel, ni pistoler,
Ni al servici de cap, cap,
Que mane a l’estat.

Me volen menjar el cap,
I jo, me quede estranyat,
Doncs, amb tanta relació
M’inunda, m’amarga la reflexió.
Pobres amigues, les persones,
Que són ben conservadores
Fortes rals i sentides,
I per als drets fonamentals
Que no siguen, en ells, tan reals,
I res diguem de lliberals.
Es pot tindre doble vara?
Ni pensar-ho, i si me pega a la cara?.
Me volen menjar el cap,
I jo, ho deixe a l’altre costat.
Sé on tinc el coret
I també, el meu angelet,
Sé qui sóc, i no qui seré,
Sé on estic, i no si estaré.
Jo no vull cap mal per ningú,
Ni compartir, el que no siga comú.
Jo no vull obligar, ni contagiar,
Del que jo poguera pensar.
Així què, per què me vols menjar el cap?
Si no sóc persona de trellat,
Deixa’m home, deixa’m de costat.
Estaré segur, estaré molt malat,
Tan malat com, ben malat.
Per què tinc el sentir al revés?
I mira que escolte, i atenc, i no crec res.
I llig les noticies, i veig la televisió,
I sols me crea, molta repulsió.
I en la calma l’ànima,
Que me diu, va camina,
I oblida-la és mala per a la visió
I crea confusió.
He arribat a la trista conclusió;
Que si per boig arribara
No patireu, i qui poguera
em posara en reclusió.

I me volen menjar el cap,
I jo pense, mira ací, l’altre cap.

Per un felip que feia un cinc

S'unflava i s'unflava,

per tindre la sang blava.

S'unflava i s'unflava,

eixa cara, reial i afrancesada,

i desitjaven els de la pobra morada

a l'amo de l'ordre i per casa cremada;

que explotara d'una vegada, 

per ser un Rei que detestava

a la gent que sa terra i lleis estimava.

Era recte com una vara,

amb l'equitat desmesurada,

i fidel religiós, cosa que atestava.

I s'unflava i s'unflava

en el fill d'una putada, 

i d'història plena i venerada,

si la panxa, seguera rebentada.

Pa la risa...

El Presentar-te

per avaluar-te

O per arrimar-te.

El iaio sempre deia; “mal arte”.

Per un té, o un sà,

si passa, passa.

"Però, també és segur;

l’estampa i la carassa

i en el prompte futur

una carabassa.”