Sempre amaneix un nou dia

Amaneix, el núvol cau,

desperta del fer i el moment

del descans prolongat i suau,

el que carrega el sentiment

i l'anima per ha ser brau.

Relaxadament es repassa

les intencions i les labors,

els que fers de la casa

que ens omplin d'honors

quan és neta com l'espassa.

Amaneix i amaneix,

cara neta, monyo fet,

és el que serà i pareix

per el camí del tret

burda veritat de qui coneix. 

Espentant es mou 

amb intencions i prioritats,

el dia demana ser nou

i lluitar amb finalitats.

Vinga, ànim,

alçat que ja amaneix

i el cel no és blau,

i sobre els caps, no mai cau.

És gris i s'estarà fresc, 

però cert és que pareix;

bon viatge amb la nova nau

i del any que desapareix.

El Mata i la Pedrós, un Xavi, la Murta i la Neus

El destí els ajuntà

en nostra casa,

en nostra festa.

Ell és el gran Mata,

i ella, la bella Pedrós,

monument i esbós

i d'un cognom preciós.

Han passat els anys

i sa família han creat,

fent com els antanys

que tan digna llavor han heretat.

Així, amb eixe amor,

el Xavi va nàixer,

amb salut i formosor

el estem veiem creixer. 

Mentre tant, la parella,

viu compenetrà,

i es planejaven a l'orella

tindre'n més demà.

I amor tant en tenien,

que digueren anem enllà,

i ben bé que s'ho repartien,

que quasi fan una baralla.

La baralla de reines

que naixen a parelles,

perles fines i belles,

que ens fan pensar "in situ"

qui li talla al Mata el "pitu".

Broma apart,,,

en acudit i mig art,

la Murta i la Neus,

són, com mare de deus,

blanques i tranquil·les,

sossegades i roses, 

és el millor regal

per a la data del Nadal...!! 

Salut, salut, quina virtut,

Rep Empar una forta abraçada,

esperant no et quedes més embarazada. 

I al Mata... a l'esquena una palmadeta,

per ha que no es baixe més la bragueta.

La Esther Mata

Diuen que el complir anys

ens porten arrugues i "malanys".

I pense el que tindré que fer

i el per qué no li passa a la Esther.

I com açò ja es nota;

Moltes felicitats

i en la part que me toca.

Però com tu eres bessona,

i no sé si eres, primera o segona,

nomena-li al germanet

la felicitació del xuset.

Me volen menjar el cap
I jo el clave dins del forat.
Me parlen de nacions
De pàtries i demés,
I me toquen els collons
Per que no entenc res de res.
Me parlen de religions,
I de resurreccions,
Implantant-me uns valors
Dels que no són portadors.
Es creen sectarismes
Apartant-se com a racistes.
Me volen menjar el cap,
I jo, el clave dins del forat.
I la gent del voltant
Va, camina, va botant.
Unes vegades dos en davant,
I altres, tres en rere caminant.
Es crítica i es raona,
I la raó sempre es dona,
Dient que mai més,
Però mira,”en la misa va y los vés”.
I a tot açò, com va rodat,
Ho tenim ben dins, en la societat,
Estat i religió no en el poder
Obligat serà el fer.
No estic a l’edat mitjana
Ni lluite per la galana,
No sóc cavaller,Ni rebel, ni pistoler,
Ni al servici de cap, cap,
Que mane a l’estat.

Me volen menjar el cap,
I jo, me quede estranyat,
Doncs, amb tanta relació
M’inunda, m’amarga la reflexió.
Pobres amigues, les persones,
Que són ben conservadores
Fortes rals i sentides,
I per als drets fonamentals
Que no siguen, en ells, tan reals,
I res diguem de lliberals.
Es pot tindre doble vara?
Ni pensar-ho, i si me pega a la cara?.
Me volen menjar el cap,
I jo, ho deixe a l’altre costat.
Sé on tinc el coret
I també, el meu angelet,
Sé qui sóc, i no qui seré,
Sé on estic, i no si estaré.
Jo no vull cap mal per ningú,
Ni compartir, el que no siga comú.
Jo no vull obligar, ni contagiar,
Del que jo poguera pensar.
Així què, per què me vols menjar el cap?
Si no sóc persona de trellat,
Deixa’m home, deixa’m de costat.
Estaré segur, estaré molt malat,
Tan malat com, ben malat.
Per què tinc el sentir al revés?
I mira que escolte, i atenc, i no crec res.
I llig les noticies, i veig la televisió,
I sols me crea, molta repulsió.
I en la calma l’ànima,
Que me diu, va camina,
I oblida-la és mala per a la visió
I crea confusió.
He arribat a la trista conclusió;
Que si per boig arribara
No patireu, i qui poguera
em posara en reclusió.

I me volen menjar el cap,
I jo pense, mira ací, l’altre cap.

Per un felip que feia un cinc

S'unflava i s'unflava,

per tindre la sang blava.

S'unflava i s'unflava,

eixa cara, reial i afrancesada,

i desitjaven els de la pobra morada

a l'amo de l'ordre i per casa cremada;

que explotara d'una vegada, 

per ser un Rei que detestava

a la gent que sa terra i lleis estimava.

Era recte com una vara,

amb l'equitat desmesurada,

i fidel religiós, cosa que atestava.

I s'unflava i s'unflava

en el fill d'una putada, 

i d'història plena i venerada,

si la panxa, seguera rebentada.

Pa la risa...

El Presentar-te

per avaluar-te

O per arrimar-te.

El iaio sempre deia; “mal arte”.

Per un té, o un sà,

si passa, passa.

"Però, també és segur;

l’estampa i la carassa

i en el prompte futur

una carabassa.”

Sempre explorant

Entre al jardí

On viu el mestre,

I quede mort, allí,

Obviant ser destre. 

I diuen, què és un robo.// Aniversari Manolin sonrisas

Hi pot haver vidriola

o estar encegat?

Hola, hola, hola i ara,

recorda el passat.

Però que gentola,

i el rat penat

que vola i revola

pel meu terrat.

---------------------------

Arribar en retard no és per fer-se més de notar.

Per tant, ara, et tinc que felicitar,

malgrat que el dia no s'adeqüe al natalici en particular.

T'ha tocat, amic "Duke"

Maca com el que més

i el de la vena al revés.

Més bafanejador que un set,

a tu, et dedique este verset.

Que cresques molts anys,

però sols en talla

i de cap a peus.

Que l'aprofites com a metralla

tenint-la com els Deus

i ben llarga com els animals

eixos que tu somies i creus.

I també, ben grossa; 

com la "loto" dels nadals.

Que la vida siga Esperança,

bon camí. No d'enyorança.

Que la vida siga llarga i sana,

grossa, i sempre de castanya, 

però que la tingues xicoteta

com si fos una aranya. 

Feliç aniversari,

home dur, corsari.

Feliç aniversari,

ix ja del armari.

Amb tota la bona bondat,

ací ell, més vanitós que un set.

El maca del "piuot",

i per cert, ben "mariconot".

Tan cert com...

Desde aquí otearás el levante,

 su sol y sus vientos,

 y ahora para recordarte

 me bastan los pensamientos.

 Que lugar más flamante

 tenerte en mis recuerdos.

 Tú mi Rey, mi guía, mi padre,

 mi mentor, mi estandarte.

.................................

Ací, deixant quatre lletres per ahi, i quatre més enllà, i intentant agafar-les totes les que jo sé del curt abecedari i després de entre mesclar-les i poder veure si la història és bona i arriba, i si en veritat, va i a la fi canta i ressona. 

Però visc en un món, el meu, ciutadà com tothom.

Dia a dia, sense malicia, com en família.

Visc i vaig per el camí de la pròpia senda,

però amb la mira per si poguera o si ho perilla. 

El temps transmet el passat, i aposta sempre en el futur,

 que sembla roí pur i dur.

També dona raó, en el que abans era mala visió.

Mentre tant, intentem deixar eixa feble senya, i del que   no sabem si alguna cosa va i ensenya. 

Gran culpa del que no aposta, del que no té closca.

Lamentablement la gent pot ser siga eloqüent, però sempre, de entre tots ells, sorgirà un moment.

Saber qui és, sóc i som, és la primera lliçó en aprendre-la, tothom. 

................................................

"Si has clavat la pota, 

compleix com toca"

"El demanar perdó 

sempre costa un muntó"

"Si no saps manar, 

deixau als altres portar"

"Sempre dansa i balla, 

però mai per baralla"

.......................................................

Si has perdut el xiquet, estàs més que net.

Si té fas major, no fases mai pudor.

Anant alegre, servil i content, seràs sempre, més bona gent.

I si penses ara, que estic flipat, pot ser siga veritat.

Pensa ser superior, serà qué tens alguna cremor. 

No el pergues mai, xiquet, sigues ben ve, conegut i amiguet.

.....................................................................

 

I quan recorde el que recorde, 

que no voldria recordar, 

sempre faig per oblidar,

 i no recordar el que recorde.

......................................................
Per la vida caminem molts anys en línia recta,

i altres anys buscant el camí. 

Però a la fi,

el cercle es tanca.
..........................................................


"Entre el que dec i el que vull. Ahi està el bon escull".

Bon dia lluminós i ple de claredat al camí,
amb nit tranquil·la, calma, recollida i pacient.
Desitja cordura, tendresa, gaudim el minut fins a la fi,
deixa bona empremta, i l'herència al record corresponent.
Entre l'àngel i el dimoni, estarà sempre, eixe testimoni.
........................................

Si fas el que deus, deixaràs de costat el que veus.

Si eres sempre fidel, també seràs cruel. 

Si travesses la porta, a la següent et porta.

Sí, pensa en el gaudi. I quin serà la fi?

Sandra i la seua llum

Davant xica tan riolera;

s'enllumena la nit

i es fa més clar el dia.

És digne, i de rellevància,

fer notar i un gran crit,

fent valdre la gràcia 

del que tu has conquerit.

Les sendes del bon camí,

en els cercles de la vida,

clara, transparent, adorable,

tota en tu venerable.

Il·lusió sense fi,

per ser tan esplèndida,

fina, grata, entranyable,

que tu tot fas valdre.

Sandra, perla del oasis,

gemma rosada,

el felicitar-te és precís, 

i ser també, exaltada.

(En la sort que ens ocupa,  

la família i l'ex-companya)

Valga un home per ser alabat, i, per ben acompanyat.

En un poble no molt allunyat,

viu el meu cunyat.

I té com a veïnat,

a un gran home, 

pel que ja ha demostrat.

Ell és:

Don Lino el crack,

persona de molt de trellat.

Amic si l'has buscat,

amic si te'l has trobat,

amic si t'has mofat.

Gran home el tal crack

que abandera la humilitat,

i si en ell no t'has ajuntat,

encara no tens amistat.

Què sí, què és un crack..!

Admeteu sempre, i amb bondat,

de dia, de nit, o en cel estrellat, 

les millors paraules de grat.

Les diguem en veritat,

i les desitgem en sinceritat,

però totes elles;

per la vostra felicitat.

Bueno, una cosa m'ha faltat,

i és el; muak, muak.

I ara si, ja s'ha acabat.

Company, companya. Desig.

Que la sort ens acompanye cada dia,

en el treball, i en el viure del dia a dia.

En el somriure, en la tranquil·litat,

en la pau, l'amor i la supervivència.   

Que fàcil és desitjar, amar i acariciar, 

com si fos la suau brisa a la vora de la mar.

Desitjat el millor, formigueta ofegada,

que millors temps esperem tal vegada.

Continua espentant, botant, caminant,

no t'atures, i sempre lluitant. 

No ho oblides;  

Té desitge el mateix que me desitge.

I que puguem junts botar de nou eixe bassal

d'aigues brutes i fecals,

que ens han portat hui tots els mals.

Desitja, però no pares de dir ací estic jo,

sigues tu, el nou pas en el meu camí, 

senda de la llum, de la llibertat, de la transparència.  

I desitja, i desitje, i tots junts necessitem,

bona estirp, un muscle, descendència.

Treballa, viu, ama amb trellat, 

relacionat, conviu, agrana felicitat.

Deixa els cels, les envejes,

i no mires el que no veges.

Viu i conviu, canta i riu,

sigues feliç, és el millor additiu.

A les xiques, per Rialles.

Si vos agrada i voleu,

què el sòl visca tots els dies,

i que sempre així continueu 

siguent tan guapes,

tal com és, com es veu.

Reina, llum de perles,

que als nostres fills tant adoreu,

llastimós tal com és,

que als pares no ... ejem..

I sense res més:

Salut. I clar, ho cregueu,

el xus, el bogeries, 

ens desitja ara, alegries, 

de la Prats a la Romeu. 

20 d'octubre 1982

El record està mullat

en la nostra generació,

doncs el que hem passat

en el sofrir i en preocupació

no pot quedar oblidat.

Recorde els trons,

la pluja, les botes d'aigua.

Recorde explosions,

olor a gasolina

i les fortes inundacions.

I la seua rapidesa

en agafar el nivell,

que bruta i espessa

arrasà en lo vell

de casa en casa.

Mil històries,

totes diferents,

però ben agermanades

en patiments

i paraules afables.

Vehicles amuntonats

i carrers plens de trastos,

animals morts

i persones faltades.

Desplegament militar,

la cartilla de racionament,

el donar el que se té

i el tindre necessitats.

I com no, que també;

mentides als damnificats.

Així és, ho puc recordar,

i el perdreu quasi tot

en trastos de llaurar,

i les històries de xicot

que em varen abraçar.

Era el medi meu,

esborrat en una nit,

tot i si creguéreu

que puguera ser patit,

el veí, també tingué lo seu.

Recorde el riu,

de gom a gom, ple,

salvatge i viu,

brau en espectacle

i que ningú somriu.

Recorde l'emoció

per viure una riuada,

que pel meu iaio

era contada. 

Recorde els plors 

i la seua frustració,

en adonar-se'n

que era pantanada.

  

I recorde, i recorde,

volguent deixar-ho ahi, 

ja que fins el Gran Pare

també estigué ací.

Recorde les robes

dintre del meu armari,

la destinada a les riuades,

la clàssica i la de diari,

i que d'aigua segueren les botes.

Recorde tantes coses

tantes i més,

que deixe ja estes coses

que cansen i demés.

Passa al país, al país veí.

Passa al país veí,

la sempre França.

On tenen una llei

sense mancança. 

Passa, se'n adonaríem,

maneres d'actuar.

Més valoraríem

alhora de reclamar.

No hi ha remei,

poca devoció.

Pobre cervell

projecte d'assimilació.

Veig les noticies,

caos i necessitats.

Duen molts dies 

i estan capacitats.

Un treballador,

part i sindicalista.

És de ser complidor

i estar en la llista.

És de bé comú,

en fer el que toca.

Tots i cadascú

paguen la quota.

Vaga general, 

sent afiliat.

El sou que val

a tots és pagat. 

Passa al país,

país veí.

Patirem per els talls

jugant al biribí.

Afectat d'enyorança,

poc aconseguit.

Agafa-ho amb força

tenint-ho assumit.

Passa al veí,

ho veig.

Diferència en llei

i jo el lleig.