Fa dies... Què vida..!.

Fa dies
que no camine per estes línies,
que no ens unim,
ni veig el sentir de l'ego eriçant.
Fa dies,
que els viatges es queden al camí,
en aquell somni al pas d'un silenci,
que pur i propi, jo sols conec.
Fa dies,
que el blau de la mar s'uneix amb el cel,
que les aus fan els nius als núvols,
que els àngels mouen els vents,
i fins ací, per ella, bones brises.
Fa dies,
que sempre brollen en un sentit,
vagant en direcció i altra dimensió,
parint-la en vida, per tu en vida.
Fa dies,
que no puc deixar al pensar
un dibuixar en l'infinit del teclejar,
i derramant rimes versades
repetint paraules plenes amb força i sinceritat,
junt als versos amagats i entrellaçats.
Fa dies,
que dolces són adorades
les que naixen als peus del món,
i en les simes més amagades
de la foscor del romanticisme.
Fa dies,
que estic amb tu,
i amb la ment,
i amb mi,
tots dos,
i ara;
nugat i esclau,
continue sent JO...