Un poble mut

Ens han assassinat, 

els maleits han fet el que saben,

eliminar allò no desitjat,

anular les ments i veus que sobren.

És escapar-se a la realitat

de la que per sempre viuen,

és difondre la no democràcia,

i confondre a la societat

que és llesta i que compren

que açò, és una crueltat. 

No mai més,#RtvvNoestanca.  

Per mi i per tu

Camí brau i sentit, 

que per tots és posseït,

amb l'absència del foc,

de referència veu i calor,

d'intriga o germanor.

Absorbint-nos per la realitat

d'una mirada fosca en claredat,

dels peus al cap,

revisió constant al viatge projectat.

I quede orfe, amb el tresor i cofre,

i rebusque en al passat eslavons,

de generacions en generacions,

i sols troben al tronar

com passen les tempestes i els llepons,

fins ser mut, part del rol,

ser sord i cec, ser joc,

pobre boig i devot.

Plegaries i lluites al camí,

que no es fan pròpies hui,

paraules i lletres,

que al pas del camí moren quetes,

tenint-les atrapades

en un mar de confusions,

i certeses a les clares

i injustes fraccions i conclusions.

Allunyats queden aquells

versos forjats cap a la llibertat,

cant i naixença en mort d'un presidi,

que alguns feren bons, com el Ovidi.

I continue obrint al cor les portes,

aquelles que reconvertides en finestres,

les deixen entrar mentre les van cantant,

amor per les terres del llevant.

Que sàpiguen qui som,

d'una banda al altra del món,

i per tothom.

Ací és trista certesa i costum,

fer nostre el tot, i el Mare Nostrum.

Ací és costum, ser gentils i acollidors,

però també, poc lluitadors i estimadors. 

Bon dia, diumenge, País, terra. Gent.

Fa dies... Què vida..!.

Fa dies
que no camine per estes línies,
que no ens unim,
ni veig el sentir de l'ego eriçant.
Fa dies,
que els viatges es queden al camí,
en aquell somni al pas d'un silenci,
que pur i propi, jo sols conec.
Fa dies,
que el blau de la mar s'uneix amb el cel,
que les aus fan els nius als núvols,
que els àngels mouen els vents,
i fins ací, per ella, bones brises.
Fa dies,
que sempre brollen en un sentit,
vagant en direcció i altra dimensió,
parint-la en vida, per tu en vida.
Fa dies,
que no puc deixar al pensar
un dibuixar en l'infinit del teclejar,
i derramant rimes versades
repetint paraules plenes amb força i sinceritat,
junt als versos amagats i entrellaçats.
Fa dies,
que dolces són adorades
les que naixen als peus del món,
i en les simes més amagades
de la foscor del romanticisme.
Fa dies,
que estic amb tu,
i amb la ment,
i amb mi,
tots dos,
i ara;
nugat i esclau,
continue sent JO...