Més bonica que una flor
Ungida amb la tendresa,
Juntes coratge i dolçor
En un brollador d'amor. . .
Rosa, de blanca bellesa.
(Per a tu dona divina,
raó de la meua existència,
llum de la meua alba,
companya en el meu camí,
alleugerint-me en les tristeses
i el motiu del meu sentiment,
l’amiga de entre les princeses
i la reina del firmament.:)
Són estos versos
ben senzills i dedicats,
amb l'afecte de mil amors
a la joia del mar i de les flors.
Ben nascuda als seus peus
de la nostra muntanyeta,
ballen els cels i els Déus
amb la divinitat que els adjunta
i amb el cognom de Layunta.
Eres ser de càndida bellesa
I blanca llum fins als peus vestit,
La vida junt amb tu té grandesa
Cobrant l'existir, força i sentit.
Eres un ser de singular noblesa,
Fanal que sempre brilles encesa,
Davall la teua llum el matí comença
Ple d'amor, amor correspost, amor en presa.
Eres la pau de l'alba nemorosa
i el perfumar d'alguna bonica rosa,
beneita flor de pètals al vent,
Dona, Dona, amb valor i sentiment.
MariCarmen, tu, eres la meua cançó i suau melodia,
Aquella amb qui vull compartir la resta de la meua vida,
Flor de gesmil, aroma d'ambrosia…
ara, un nou futur en nostra vida i en joc començarà,
i encara que passen els segles;
el meu amor, no mai desapareixerà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada