La puta crisi

Mirem als voltants

amb el caminar,

i analitzant al mirar,

però veiem farsants 

que ens fan pensar.

Ara sols quatre,

són els indignats.

Escoltem la radio,

i observem la televisió,

i al diari l'opinió

també té contradicció.

Entre les nuvolades del dia

i tot el que ens envolta,

no ens estranyaria

que hi haguera una revolta.

Revolta de la ciutat,

untada d'impotència,

que fa d'esta realitat

una incongruència.

La crisi passada, 

o la que estem sofrint,

i la que està ja preparada,

suposat del que patim. 

El gasto és tan elevat

que és impossible i prou,

i per les faltes del recaudat

veiem les banyes del bou

quan perilla el nostre sou.

Ara sols quatre,

són els indignats.

Nefasta és la piràmide

i els escalons de la societat.

Soroll i veu unànime

d'un poble contrariat.

Uns per crear-la,

altres per no aguantar-la,

els arrimats per ajudar-la,

i els tercers;

els tercers a cagar-la.

Ara sols quatre,

són els indignats,

però fins a vint i quatre

seran els enfadats.

Perdran el treball

acabant-se els diners,

i en un vadall

la vivenda després.

Es desfarà la família

i caurà la societat,

brollant la ira

per la necessitat.

Entre les boires del dia

i tot el que ens revolta,

tancar els ulls voldria,

i com si estigues solta;

haver fugit i escapat

per l'infinit del descampat.