diumenge, 26 de març de 2017

Cau la nit, i la llum

Cau la nit
En el país de la foscor,
La lluna es cobreix amb un mant
Davall l'imaginari infinit
D'un sostre estrelat
Que no fa distincions.

Cau la nit,
Un altra fresca nit,
Temerosa i magestuosa
Sobre les terres del bé
I la gent que ja nasqué.

Cau la nit
Iluminada pels estels,
Eixe mant immens
De llum al firmament
Que ens fa insignificants
Davant l'univers.

Cau la nit
Entre varalles i envejes,
Entre els que tenen llum
I els que la necessiten,
Entre la traïció, el fum
I la confiança en fets per costum.

Cau la nit
Als peus de l'alba i la calma,
Baix el temps de la falsa raó
I la tempesta serena que estima
Aquella natura en qüestió.

Cau la nit, sí,
Però creixerà un nou dia.
El dia que parlarà conscient
Mostrant-li les dites als mots,
Passant de la travessa a la realitat
En contar l'estima d'un sentiment,
I en aquella, l'única veritat.

La batalla que no es va perdre
O la guerra que no es va guanyar.
Sempre, al dia o per la nit
Una claredat inabastable.

Però cert és; que sempre quedarà un poema en el relat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada