dissabte, 10 de desembre del 2011

La puta crisi



Mirem als voltants
amb el caminar,
i analitzant al mirar,
però veiem farsants 
que ens fan pensar.

Ara sols quatre,
són els indignats.

Escoltem la radio,
i observem la televisió,
i al diari l'opinió
també té contradicció.

Entre les nuvolades del dia
i tot el que ens envolta,
no ens estranyaria
que hi haguera una revolta.

Revolta de la ciutat,
untada d'impotència,
que fa d'esta realitat
una incongruència.


La crisi passada, 
o la que estem sofrint,
i la que està ja preparada,
suposat del que patim. 

El gasto és tan elevat
que és impossible i prou,
i per les faltes del recaudat
veiem les banyes del bou
quan perilla el nostre sou.

Ara sols quatre,
són els indignats.

Nefasta és la piràmide
i els escalons de la societat.
Soroll i veu unànime
d'un poble contrariat.

Uns per crear-la,
altres per no aguantar-la,
els arrimats per ajudar-la,
i els tercers;
els tercers a cagar-la.


Ara sols quatre,
són els indignats,
però fins a vint i quatre
seran els enfadats.

Perdran el treball
acabant-se els diners,
i en un vadall
la vivenda després.

Es desfarà la família
i caurà la societat,
brollant la ira
per la necessitat.

Entre les boires del dia
i tot el que ens revolta,
tancar els ulls voldria,
i com si estigues solta;
haver fugit i escapat
per l'infinit del descampat.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada