diumenge, 19 de setembre del 2010

Banderes al vent




Sondegen banderes al vent,
Bufa, llevant fresc,
i sent la meua pell eriçada
com un dolç vellut calent.
I no descric amb certesa
abastar el que pense,
ni expressar el que sent.

Pareix que navegue
en un mar que és nostre,
elevat en una proa
d'un navili sense tropa.

I pense, i desitge,
i poca força jo tinc.

Però esta és la terra, la meua,
que d'amor esta plena,
i es parla, i es versa,
de la seua terra, i de la seua ella.
No puc més,
cridar-ho fort jo volguera
per ser la teua, per ser la meua.
Per ser, la nostra.

No busque un altre lloc,
ho tinc tot en ella,
el meu país, la meua gent, la meua llengua.
Desitge i vull perdurar
per veure créixer la meua semença,
i quan haja d'engendrar.

Hui bufa el vent,
suau i fresc, de llevant.
Voldria estar assenyat
a més de sempre brillant
i poder sempre lloar-te
estrella del meu estendard.

A tu, estrella meua,
a tu jo volguera.
Per ser tota meua,
per ser, la meua bandera.

En el meu pols esta gravat
el que ha de ser i és,
una norma, unes lleis,
un espai per uns deures,
i un lloc per als volers.

Hui bufa el vent,
suau i de llevant.
Navegant per un mar
amb molt per a amar,
i molt més que contar.

Ma terra, ma gent,
un signe permanent.

Potser bé reciten
contes en l'oblit,
o potser dibuixen
en clàssic paper mullat.
Un terror i una por,
que en veritat amaguen,
en la història d'un passat.

Si, vull veure créixer,
la meua llavor i el meu deure,
transmetent la meua oració
que per real i reial, és fidel devoció,
i com no, el meu voler.

I bufa, i el sent,
és el meu vent.

En la forma d’expressar
es digereix en el contar,
una història, un parlar.
Parla de la meua llengua,
de la meua pàtria,
parla de la meua mar.
De la meua filla,
de la meua terra,
del meu altar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada